LA GUERRA DE MÉS A PROP

TÍTOL: Territorio comanche
AUTOR: PÉREZ-REVERTE, Arturo
ANY: 1994 (edició de 2001)
EDITORIAL: Alfaguara
PÀGINES: 144
PREU: 16,50 €

El desenvolupament de la tecnologia ha permès que des de fa una vintena d’anys els mitjans de comunicació millorin els seus recursos tècnics per a poder acostar la guerra a la resta del món. Emperò, ja des dels historiadors grecoromans han estat molts els autors que han plasmat les seves experiències en conflictes bèl·lics mitjançant l’escriptura. Arturo Pérez-Reverte, autor de Territorio comanche, ha estat un dels grans reporters de guerra, que durant vint-i-un anys va arriscar la seva vida per aconseguir una història, una imatge, un testimoni.

Pérez-Reverte va escriure Territorio comanche durant el 1993 i el 1994 entre Sarajevo i Mostar. Aleshores, Pérez-Reverte cobria la seva última batalla a Bòsnia per RTVE, que deixaria la professió periodística per centrar-se en la literatura.

A l’obra que ens ocupa se’ns explica l’experiència de dos personatges exercint una corresponsalia a les Guerres dels Balcans. La trama, iniciada in media res, gira al voltant d’una tarda en la vida com a professionals de Barlés, el periodista, i Márquez, el càmera, molt a prop del pont de Bijelo Polje, al nord de Montenegro. Paral·lela a aquesta història principal, se n’exposen d’altres, sense cap ordre cronològic, amb l’única intenció d’enriquir el relat i emfasitzar l’objectiu d’aquesta novel·la: aproximar la duresa de la guerra a aquells que ens hi trobem més aliens.

Un narrador omniscient és la veu que explica la història en minúscula, però també la Història en majúscula. Al mateix temps que se’ns presenta l’experiència de Barlés i Márquez, l’autor inclou referències històriques interessants per a qualsevol periodista o expirant a ser-ho. Així doncs, cal fer una interpretació del final obert de la novel·la en aquesta direcció. De la mateixa manera que la Història no acaba mai, tampoc ho fa la història d’aquest relat, ja que finalitza a la meitat d’una acció i es deixa la continuació de la narració en mans de la imaginació dels lectors.

Al llarg de la novel·la, hi apareixen anomenats altres reporters de guerra, tals com Alfonso Rojo i Gervasio Sánchez, i anècdotes de les seves respectives experiències professionals. A partir d’aquí, Pérez-Reverte analitza el periodisme de guerra i critica els “parlamentarios, intelectuales, ministros, presidentes del Gobierno, periodistas con mucha prisa y sopladores de vidrio en general”, als quals es refereix com a “domingueros”, que anaven a viure en primera persona els conflictes per a aconseguir una falsa imatge pública de valentia i compromís.

Com a contraposició d’aquest periodisme hipòcrita, el llibre també ofereix consells i pautes per tal d’exercir bé aquesta professió i per sobreviure una guerra. Pérez-Reverte pretén alliberar el reporterisme de la imatge de senzillesa que alguns tenen d’aquesta activitat: “Y es que la gente cree que uno llega a la guerra, consigue la foto y ya está. Pero los tiros y las bombas hacen bang-zaca-bum y vete tú a saber.”

Les brillants descripcions de Pérez-Reverte de situacions perilloses i la dificultat a l’hora de treballar en una guerra poden despertar dues sensacions oposades als futurs periodistes: d’una banda, ganes irremeiables de viure una experiència similar en la seva pròpia pell, o adonar-se que aquesta branca del periodisme no és el seu camí, ja que es necessita molt valor mentalment i físic. A més d’aquesta fortalesa, el reporterisme de guerra requereix dedicar-hi totes les hores del dia. Doncs, s’ha de saber conviure amb el fet que la vida personal se sotmeti a la vida laboral.

Territorio comanche no descobreix res de nou quant a la crueltat de la guerra, però sí que ens ensenya una duresa diferent. La soledat i el temor passen a ser companys del corresponsal, que intenta superar-los amb alcohol i d’altres “entreteniments”. I també l’autor exposa la part més humana dels periodistes de guerra. Aquests professionals no es mostren impassibles davant de la mort i les tragèdies personals de tots els que pateixen les conseqüències dels conflictes.

Per sobre de tot, la novel·la vol reflectir que l’horror de la guerra és universal en totes i cada una de les guerres contemporànies i de la història en general, especialment, perquè sempre hi ha aquells, els més innocents, que pateixen la pitjor part del conflicte. En paraules de Pérez-Reverte: “Cuando lo de Troya yo era muy joven, pero en los últimos veinte años he visto unas cuantas. No sé que os contarán otros; pero yo estaba allí, y juro que siempre es la misma: un par de desgraciados con distinto uniforme que se pegan tiros el uno al otro, muertos de miedo en un agujero lleno de barro, y un cabrón con pintas fumándose un puro en un despacho climatizado, muy lejos, que diseña banderas, himnos nacionales y monumentos al soldado desconocido mientras se forra con la sangre y con la mierda. La guerra es un negocio de tenderos y generales, hijos míos. Y lo demás es filfa.”

Malgrat presentar-se com a obra de ficció, el cert és que mai sabrem quanta part de veritat hi ha en el relat. Pérez-Reverte se serveix de la seva experiència personal per a transmetre com es viu una guerra en directe sent reporter. D’altra banda, el personatge de Márquez és clarament un retrat de José Luis Márquez, amic i company del periodista espanyol en més d’una corresponsalia a qui, entre d’altres, li dedica aquest llibre.

En una anàlisi centrada a la importància literària de Territorio comanche, s’ha d’insistir en l’estil propi aconseguit per l’autor. La barreja d’argot periodístic, paraules literàries i col·loquialismes i vulgarismes serveixen per instruir i construir una història en forma de novel·la, alhora que rebaixar la tensió i expressar millor la ràbia i la impotència davant d’una situació terrible com les Guerres dels Balcans. És a dir, Pérez-Reverte s’identifica per amalgamar virtuosament frases amb una forta càrrega emotiva i descripcions de la guerra des d’una posició gairebé flegmàtica.

Fotografia que mostra la Guerra dels Balcans

Com ja s’ha dit pàgines enrere, la història se situa a pocs metres d’un pont a Bijelo Polje, que etimològicament significa “camp blanc”, certament una paradoxa històrica, ja que la zona dels Balcans va ser més aviat un camp roig durant la guerra, ple de sang i de morts. D’altra banda, els ponts agafen una rellevància important en el relat, en primer lloc, perquè es converteixen en una obsessió per un dels protagonistes del relat, Márquez, però també per la importància en una guerra de construccions com aquestes. A més, el pont esdevé la metàfora de la poca distància que separa la vida de la mort en un conflicte bèl·lic, en definitiva, la infinitat de possibilitats de morir en una guerra, sent-hi un implicat directe o no.

Arturo Pérez-Reverte aconsegueix crear una història al voltant de la sentència següent: “la bala que te mata es la que no oyes pasar”. Ras i curt: l’escriptor i periodista fa arribar als lectors que és essencial conviure amb la mort en una guerra. Pérez-Reverte, a més, aprofita la seva experiència com a corresponsal de guerra per a transmetre la constant lluita d’aquests periodistes per a sobreviure i per a acomplir amb les exigències de la professió.