Benvolgut Sr. Pons,
Després de llegir el seu elogi a Nèstor Luján a la cinquena carta de Cartes a Clara, he pensat que podria fer el mateix amb algú que jo consideri digne d’admirar. En aquest cas, he pensat més en la seva carrera professional que en la seva trajectòria vital, la qual, per altra banda, es caracteritza per no ser precisament un model a seguir. Em refereixo a Arthur Rimbaud.
Rimbaud (França, 1854-1891), un autèntic enfant terrible, ha estat qualificat per molts, entre ells Albert Camus, com “el més gran de tots”. Ell mateix va aventurar-se a autodefinir-se com a “bèstia”, i ho era. Amb només set anys, ja escriví les seves primeres composicions literàries i els artistes de la seva època es rendien als seus peus quan en tenia divuit. Li bastà tan sols Una temporada a l’infern per a conquerir el cel, per esdevenir un mite, un mite per a mi i per a tants d’altres afeccionats de l’alta literatura.
El gran poeta francès visqué una vida breu, però molt intensa. I aquest és dels aspectes de la seva biografia que més m’han fet estimar els petits moments i els petits detalls del dia a dia, com en alguna ocasió també m’ensenyà Vicent Andrés Estellés (encara que per vies diferents, és clar). Morí a l’edat de trenta-set anys, havent viscut una vida al límit, plena de mals hàbits, escàndols, havent deixat l’escriptura per a esdevenir un personatge literari real, però, sobretot, deixant un llegat d’impressionants peces poètiques.
Per a Rimbaud no era suficient viure una vida, sinó que ell volia viure’n dues, tres, quatre; viure-les totes; així que aparcà de seguida la literatura per a convertir-se en un aventurer. Quina sort de tenir aquesta valentia! Hi ha qui ha criticat la bogeria i els comportaments excèntrics de Rimbaud, però és de savis rectificar i el poeta intentà posar ordre a la seva vida a través dels viatges. No ho aconseguí. Va recórrer el continent africà on treballà com a comerciant de cafè i traficant d’armes i portà una vida molt austera.
Després de llegir el seu elogi a Nèstor Luján a la cinquena carta de Cartes a Clara, he pensat que podria fer el mateix amb algú que jo consideri digne d’admirar. En aquest cas, he pensat més en la seva carrera professional que en la seva trajectòria vital, la qual, per altra banda, es caracteritza per no ser precisament un model a seguir. Em refereixo a Arthur Rimbaud.
Rimbaud (França, 1854-1891), un autèntic enfant terrible, ha estat qualificat per molts, entre ells Albert Camus, com “el més gran de tots”. Ell mateix va aventurar-se a autodefinir-se com a “bèstia”, i ho era. Amb només set anys, ja escriví les seves primeres composicions literàries i els artistes de la seva època es rendien als seus peus quan en tenia divuit. Li bastà tan sols Una temporada a l’infern per a conquerir el cel, per esdevenir un mite, un mite per a mi i per a tants d’altres afeccionats de l’alta literatura.
El gran poeta francès visqué una vida breu, però molt intensa. I aquest és dels aspectes de la seva biografia que més m’han fet estimar els petits moments i els petits detalls del dia a dia, com en alguna ocasió també m’ensenyà Vicent Andrés Estellés (encara que per vies diferents, és clar). Morí a l’edat de trenta-set anys, havent viscut una vida al límit, plena de mals hàbits, escàndols, havent deixat l’escriptura per a esdevenir un personatge literari real, però, sobretot, deixant un llegat d’impressionants peces poètiques.
Per a Rimbaud no era suficient viure una vida, sinó que ell volia viure’n dues, tres, quatre; viure-les totes; així que aparcà de seguida la literatura per a convertir-se en un aventurer. Quina sort de tenir aquesta valentia! Hi ha qui ha criticat la bogeria i els comportaments excèntrics de Rimbaud, però és de savis rectificar i el poeta intentà posar ordre a la seva vida a través dels viatges. No ho aconseguí. Va recórrer el continent africà on treballà com a comerciant de cafè i traficant d’armes i portà una vida molt austera.
El nen prodigi que es va convertir en un rebel en la seva vida personal també va provocar una necessària revolució en les lletres franceses. Arthur Rimbaud va renovar la poesia gràcies al seu idealisme i la seva joventut. La sinceritat amb la qual anava a contracorrent m’atrau, però em fa veure que aquesta posició no és acceptada per la societat. Rimbaud, un dels poetes maleïts de Paul Verlaine, amb qui compartí una violenta relació amor-odi, visqué en la marginalitat social. Els episodis de més frustració i pervertiment el van permetre d’escriure versos tan delicats com aquesta estrofa:
“Mais dans ton cher coeur d’or, me dis-tu, mon enfant,
La fauve passion va sonnant l’olifant!...
Laisse-la trompeter à son aise, la gueuse!”
O bé aquesta altra:
“Les pieds dans les glaïeuls, il dort. Souriant comme
Sourirait un enfant malade, il a fait un somme:
Nature, berce-le chaudement: il a froid.”
Tant la llibertat de Rimbaud com la seva premissa que per poetitzar situacions de la vida calia primer haver-les experimentat m’aconsellen, indirectament, en la meva formació periodística. En primer lloc, perquè és necessària una llibertat d’expressió en els mitjans de comunicació. Per a mi, un futur sense ideologies en els mitjans podria ser una porta oberta a la tolerància entre cultures. D’altra banda, un periodista ha de viure la notícia per a poder explicar-la. Ha de ser all lloc on transcorren els fets, de la mateixa manera que Rimbaud volia viure situacions per poder explicar-les després, però per fer-ho cal que la llibertat d'expressió sigui un dret.
Per acabar, m’agradaria justificar aquesta descripció. Potser no caldria, però sé que la vida del poeta francès suscita molta controvèrsia, verbigràcia, l’escandalosa relació amb Verlaine. Però personalment, la figura de Rimbaud em provoca empatia. Fou un geni, “un àngel” (com el van anomenar alguns). Volia viure-ho tot, arribar a allò desconegut. No va saber conformar-se amb un únic camí, com fa tothom, i això el va trastocar fins a tal punt que mai va aconseguir ser feliç. Era massa intel·ligent i no va saber encaixar al nostre món.
Cordialment,
Alba Mora
