Benvolgut Sr. Pons,
La setmana passada vaig comentar-li la polèmica que susciten alguns titulars poc “periodístics” que busquen la provocació i la reacció imminent de la societat. Un altre tret distintiu i controvertit del llenguatge dels diaris, ràdios i televisions és l’ús dels subterfugis semàntics, sobretot d’aquells mitjans de comunicació que abusen dels eufemismes per estimar-los més èticament correctes.
Els mitjans, per bé o per mal, posseeixen una gran força sobre lectors, oients i espectadors. No m’agradaria que assumís aquesta darrera frase com una classe gratuïta de periodisme, vostè deu conèixer millor el tema que jo. Emperò, voldria insistir en la capacitat de controlar el pensament dels ciutadans que alguns comunicadors aprofiten per a rebaixar o dissimular veritats. En aquesta direcció, quan un subterfugi semàntic és considerat usat adequadament i en quines situacions resta precisió i significat als continguts?
Concisió, claredat i veritat són tres característiques imprescindibles de qualsevol text periodístic. La pregunta que jo em faig ara és on queden aquests trets essencials en un recurs lingüístic que l’Institut d’Estudis Catalans defineix com a excusa. Per què usar “camps de concentració” quan en realitat ens referim als “camps d’extermini”? No es mereixen les víctimes de l’Holocaust nazi que van morir a Auschwitz o a Majdanek que s’expliqui la història tal com va succeir? És cert que en aquest exemple hi ha implicat un esdeveniment històric realment tràgic i que afectà un nombre de persones elevadíssim, però precisament per això és necessari transmetre l’horror de les polítiques de Hitler ja des de l’elecció apropiada de les paraules.
Tot i així, existeixen certes circumstàncies en les quals els eufemismes resulten una bona eina per a evitar l’ofensa d’altri. Pensem, verbigràcia, en les referències a la població de pell fosca com a “persones de color”. Jo mateixa també acabo de fer ús d’un subterfugi semàntic i això es deu, lògicament, al desig que ningú se senti atacat o ferit. D’altres situacions que considero especialment oportunes per a la utilització d’aquest recurs són els casos de malalties i discapacitats.
Per acabar, em permeto preguntar-li quina opinió li mereix l’ús dels subterfugis semàntics. Considera que hi ha una tendència majoritària a fer-ne un mal ús, o bé vostè troba que la nostra professió els requereix?
Cordialment,
Alba Mora
La setmana passada vaig comentar-li la polèmica que susciten alguns titulars poc “periodístics” que busquen la provocació i la reacció imminent de la societat. Un altre tret distintiu i controvertit del llenguatge dels diaris, ràdios i televisions és l’ús dels subterfugis semàntics, sobretot d’aquells mitjans de comunicació que abusen dels eufemismes per estimar-los més èticament correctes.
Els mitjans, per bé o per mal, posseeixen una gran força sobre lectors, oients i espectadors. No m’agradaria que assumís aquesta darrera frase com una classe gratuïta de periodisme, vostè deu conèixer millor el tema que jo. Emperò, voldria insistir en la capacitat de controlar el pensament dels ciutadans que alguns comunicadors aprofiten per a rebaixar o dissimular veritats. En aquesta direcció, quan un subterfugi semàntic és considerat usat adequadament i en quines situacions resta precisió i significat als continguts?
Concisió, claredat i veritat són tres característiques imprescindibles de qualsevol text periodístic. La pregunta que jo em faig ara és on queden aquests trets essencials en un recurs lingüístic que l’Institut d’Estudis Catalans defineix com a excusa. Per què usar “camps de concentració” quan en realitat ens referim als “camps d’extermini”? No es mereixen les víctimes de l’Holocaust nazi que van morir a Auschwitz o a Majdanek que s’expliqui la història tal com va succeir? És cert que en aquest exemple hi ha implicat un esdeveniment històric realment tràgic i que afectà un nombre de persones elevadíssim, però precisament per això és necessari transmetre l’horror de les polítiques de Hitler ja des de l’elecció apropiada de les paraules.
Tot i així, existeixen certes circumstàncies en les quals els eufemismes resulten una bona eina per a evitar l’ofensa d’altri. Pensem, verbigràcia, en les referències a la població de pell fosca com a “persones de color”. Jo mateixa també acabo de fer ús d’un subterfugi semàntic i això es deu, lògicament, al desig que ningú se senti atacat o ferit. D’altres situacions que considero especialment oportunes per a la utilització d’aquest recurs són els casos de malalties i discapacitats.
Per acabar, em permeto preguntar-li quina opinió li mereix l’ús dels subterfugis semàntics. Considera que hi ha una tendència majoritària a fer-ne un mal ús, o bé vostè troba que la nostra professió els requereix?
Cordialment,
Alba Mora
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada