2010: 12 MESOS/365 DIES, EN 10 IMATGES

llllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllmmm,mnmnmlllllllllllllllllllllllllllllllllllllll,m,m,mllllllmmmllllllllllllllllli+imatges

Haití patí un dels terratrèmols més devastadors de la seva història el 12 de gener del 2010. Les conseqüències del sisme de 7.3 graus a l’escala Ritcher foren més de 200.000 morts i milers més de ferits i també importants danys materials. Una epidèmia de còlera començà a propagar-se pel país caribeny al mes d’octubre, emportant-se més de tres mil víctimes mortals, i es contempla que la malaltia podria durar molts anys més.

lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllklllllllllllllllllllllllkklkkkkkllllllllllllmmnnjnjllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll+imatges

Una nevada històrica va afectar tot Catalunya el 8 de març. La neu va tenyir el territori català de blanc i els carrers es van convertir en autèntiques pistes d’esquí. Emperò, el mal temporal va col·lapsar el transport viari i ferroviari i va paralitzar per uns dies la vida de molts catalans. Les autoritats no van ser prou eficaces per controlar el caos.

a

a

lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllkllllllllllllllllllllllkkklllllllllllllllllll+imatges

El volcà islandès Eyjafjallajökull va entrar en erupció el 20 de març i va provocar columnes de fum i cendra que es divisaven sobre el cel del país europeu. Els núvols de cendra s’alçaven sobre el Mar del Nord, des del nord de les costes irlandeses i escoceses fins el nord dels països escandinaus. L’erupció volcànica va ocasionar el tancament de l’espai aeri de la major part del nort d’Europa durant part del mes d’abril. Els experts no preveuen que l’erupció d’aquest volcà tingui conseqüències per a la salut humana.

a

a

a

llllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllklllllkkkkklllllllllllllllllllllllllll+imatges

Un milió de persones es van manifestar el 10-J a Barcelona en contra de la sentència de l’Estatut presa pel Tribunal Constitucional. El TC va retallar 14 articles del text presentat pel Parlament català i això va provocar la protesta multitudinària pels carrers de la ciutat comtal. La manifestació anà encapçalada pel president de la Generalitat d’aleshores, José Montilla, així com per altres personalitats de la política catalana.

a

a

lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllkkkkkllllllllllllllkklkklllllllllllllllllkkkkkkllllkkllllllllllkkllllllllllllllll+imatges

Els incendis forestals van determinar els mesos d’estiu a Rússia. El president rus, Dimitri Medvédev, va declarar l’estat d’emergència en set regions del país. Els incendis van ser els més letals de les últimes quatre dècades. El balanç de morts van anar augmentant dia rere dia i al mes de setembre es recomptaven centenars de víctimes mortals, a part dels greus danys materials.

a

a

llllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllkkkkkkkkklllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllkklllllllllllllllllll+imatges

El 29 de setembre passarà a la història d’Espanya per ser el 29-S, dia en el qual més de 400.000 persones s’uniren a la vaga general que els sindicats principals, CCOO i UGT, convocaren. Les manifestacions en contra del govern estatal van ser presents a molts indrets de l’Estat. El lloc amb més disturbi va ser, principalment, Barcelona, on un grup d’antisistema va actuar amb força.

a

lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll+imatges

Hungria va viure en alerta al mes d’octubre després que es produís un vessament tòxic que va inundar prop de 40 quilòmetres quadrats al sud-est del país. La riuada de fang contaminant va arribar al Danubi però amb un nivell de toxicitat inferior. Bombers i equips de neteja es van mobilitzar amb excavadores i vehicles de rescat per netejar l’àmplia zona afectada. El vessament, produït després que la resclosa d’una represa que contenia les substàncies contaminants es tranqués, va causar varis morts i ferits i importants danys materials.

a

lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll+imatges

Trenta-tres miners van quedar atrapats sota terra durant 70 dies després de l’esllavissada de la mina San José a la regió xilena d’Atacama. Es va dur a terme una delicada operació de 22 hores, mitjançant la càpsula ‘Fénix 2’ que rescatà un a un els miners atrapats. Tot el món seguí minut a minut el rescat dels miners de Xile i el president del país, Sebastián Piñera, juntament amb el president de Bolívia, Evo Morales, presenciaren el rescat a primera fila.

a

a

kkkkllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllkklllllllll+imatges

La Sagrada Família de Gaudí, a Barcelona, es va convertir en basílica amb la visita del papa Benet XVI a la capital catalana. La cerimònia fou seguida per milers d’espectadors arreu del món, però la rebuda del pontífex també estigué marcada per les manifestacions d’alguns col·lectius, tals com el de gays i lesbianes que estamparen la seva protesta besant-se davant del papa.

a

Artur Mas, líder de CiU, va ser investit a finals de desembre després de guanyar les eleccions del 28-N. Això suposa un canvi significatiu en el govern de la Generalitat de Catalunya. Els grans perdedors van ser els partits del tripartit, PSC, ERC i ICV-EUiA, mentre que C’s va mantenir els tres escons i SI va entrar al Parlament com a nova força política amb quatre escons.

Els FGC estan plens de joves amb maleta que tornen cap a casa

Els ferrocarrils són un dels mitjans principals usats pels estudiants per reunir-se amb la seva família

a

És un divendres de desembre i l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya de la Universitat Autònoma de Barcelona està plena d’estudiants amb maletes que tornen a casa per passar el cap de setmana amb les seves famílies.

El bruit que fan les veus dels viatgers ressona dins del recinte de l’estació. Les seves converses s’entrelliguen unes amb les altres, però si s’afina l’oïda es pot distingir el diàleg que intercanvia un grup d’estudiants format equitativament per dos nois i dues noies assegut davant d’un ordinador portàtil.

NOI 1. (Dirigint-se a NOI 2.) Realment no la suporto.
NOIA 1. De qui parleu?
NOI 1. De la Rosa Vergés. No recordes què va fer l’altre dia? A qui se li acut venir a classe i així perquè sí amenaçar-nos amb un suspens general... De veritat, quina poca professionalitat.
NOI 2 i NOIA 2. (Alhora.) Tens tota la raó.

Els quatre estudiants segueixen parlant i discutint sobre temes que els interessen: exàmens i treballs, programes de televisió com Àgora o Crackòvia i l’últim concert d’en Pep Sala.

Prop d’aquests estudiants, dues noies estan compartint una conversa poc agradable. Una de les estudiants, amb veu trencada pel plor, mostra la seva tristesa i disconformitat vers els suspens del seu últim examen de biologia. La seva companya intenta animar-la amb paraules de consol, però no sembla que la seva bona voluntat resulti gaire efectiva ja que les llàgrimes de la primera noia incrementen a mesura que passen els minuts.

Falta un minut per l’arribada del ferrocarril en direcció Barcelona i tots els estudiants de l’estació surten a fora a l’andana per agafar el tren. Dues noies es dirigeixen a una de les portes per sortir a l’exterior de l’estació. Una d’elles li comunica a la seva amiga que ha de prendre una decisió molt important, està indecisa i no troba les paraules més adients per poder explicar-se. D’altra banda, un jove amb molta pressa va corrents a buscar el ferrocarril que creu perdre, però hi és a temps.

El tren torna a prendre la marxa i es creua amb el ferrocarril de l’altra via en direcció Sabadell. L’estació es queda buida i roman en silenci. Però de seguida torna a venir gent que segueixen el mateix ritual que la majoria dels viatgers: comprar i validar el bitllet. Una d’aquestes persones, conscient que ha perdut el ferrocarril, es queixa desesperadament mentre tira a terra la maleta i es deixa caure sobre un banc. A poc a poc, l’estació torna a omplir-se d’estudiants que també volen tornar a casa per passar un bon cap de setmana.

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

‘Pichi’ Alonso: “El futbol amateur fomenta la proximitat entre els participants”

L’exjugador del Barça i l’entrenador Víctor Muñoz han assistit a l’acte de cloenda de la Lliga de la Facultat de Comunicació

L’exjugador del Barça, Àngel ‘Pichi’ Alonso, ha manifestat: “El futbol amateur fomenta la proximitat entre els participants” aquest dimecres a la cerimònia de cloenda de la primera Lliga de futbol de la Facultat de Ciències de Comunicació de la UAB. L’acte ha comptat amb la presència, a més, del també exjugador blaugrana i nou entrenador del club txetxè Terek Grozny, Víctor Muñoz. Ambdós convidats han participat a l’entrega dels premis al campió i a la millor afició de la competició interna de la facultat.

‘Pichi’ Alonso ha posat èmfasi en la importància del futbol com a excusa per enriquir les relacions entre els companys de classe i, preguntat per la necessitat de la motivació dins l’esport, ha respost: “Falta gent com Guardiola”. En aquesta línia, Muñoz ha posat el fet d’anar a entrenar a un país com Rússia com a exemple de dificultat a l’hora de comunicar si no se sap l’idioma. Ambdós exjugadors han coincidit que la iniciativa és la característica principal que tot estudiant de periodisme ha de tenir durant i un cop acabada la carrera.

a

Víctor Muñoz i Àngel 'Pichi' Alonso, respectivament, durant l'acte

L’equip Atlético Che Guevara s’ha proclamat el gran vencedor d’aquesta lliga amb els premis al campió i al “pichichi” per Joshua Logan amb 13 gols. L’únic equip format només per noies, Champiñones, ha guanyat el premi a l’esportivitat; el premi al millor blog se l’ha endut el Recreativo de Juerga i el guardó a la millor afició l’ha rebut Aston Birra.

La cerimònia ha comptat també amb l’explicació de la història del futbol dirigida pel professor José María Perceval i titulada “Pelos, pelas y pelotas. Una historia desnuda del futbol”. Perceval ha recalcat la idea que “la dona no només ocupa el saló sinó també les informacions esportives” en una al·lusió que l’esport cada vegada té més afició femenina.

RELAT D'UN HEROI

TÍTOL: Relato de un náufrago
AUTOR: GARCÍA MÁRQUEZ, Gabriel
ANY: 1970 (edició de 1985)
EDITORIAL: Círculo de Lectores
PÀGINES: 184
PREU: 4,90 €

A finals del febrer de 1955, el destructor colombià A.R.C. «Caldas» va naufragar en el seu viatge de tornada al port de Cartagena des de terres nord-americanes. La història de Luis Alejandro Velasco, un dels vuit mariners embarcats al vaixell de guerra, va transcendir al ser l’únic supervivent conegut i després d’aconseguir sobreviure durant deu dies sol a alta mar. Relato de un náufrago (1970) recull el reportatge de Gabriel García Márquez que el periodista colombià publicà en catorze entregues sobre la història del jove nàufrag al diari El Espectador al llarg de l’any 1955.

Encara que García Márquez és més conegut per la seva excel·lent literatura, el cert és que el cèlebre colombià ha dedicat tota la seva vida al món del periodisme, fins i tot abans de convertir-se en l’escriptor que va guanyar el premi Nobel de Literatura el 1982. El Gabo fusiona, en els seus reportatges, l’estil periodístic i l’estil literari amb una gran qualitat. Precisament Relato de un náufrago suposa una brillant amalgama de periodisme i literatura, doncs, de la investigació i la comunicació d’un fet real i una estètica delicada i artística.

El to que empra García Márquez per redactar el relat de Velasco resulta molt proper gràcies al llenguatge transparent, directe i clar usat però, sobretot, degut al seu estil gràfic que permet visualitzar cada una de les imatges que descriu. Aquest tret tan característic de l’escriptor colombià permet organitzar el text tal com si fos una obra cinematogràfica i, d’aquesta manera, el lector es forma mentalment les situacions que protagonitza el nàufrag.

Amb el seu virtuós estil, García Márquez crea un pressentiment d’un tràgic fat en els primers capítols de l’obra que s’estén del protagonista als lectors. Les referències al naufragi de la pel·lícula El motín del Caine i les contínues descripcions dels companys de tripulació són recursos per crear la sensació que alguna tragèdia tindrà lloc en breu. Però no hem de deixar de banda mai que es tracta del relat d’una història real, així que aquests mitjans literaris no són més que la plasmació d’una macabre ironia que la vida se’ls presenta als mariners del destructor. El fet que Velasco pressenti la tempesta i, sobretot, que es disposi a deixar la Marina un cop torni a casa suposa un asteisme tan esfereïdor que l’empatia amb el lector és immediata.

El procés d’identificació amb el protagonista és constant. El lector sap que Velasco està viu, que acabarà sobrevivint la dura situació que afronta durant deu dies al mar, però, tot i així, la preocupació i el patiment vers el mariner acompanya sempre a qui llegeix el relat. Se n’acabarà sortint? Realment pot superar aquestes nefastes circumstàncies? Aquestes preguntes es creuen per la ment dels lectors i el no agafa molta força, malgrat saber que la resposta és afirmativa.

Ni la gana, la set, els raigs de sol, la son, els taurons, les gavines, la ferida al genoll, la febre, la desesperació, la soledat, les al·lucinacions aconsegueixen batre Velasco, però tampoc assoleixen que el lector decaigui i deixi de confiar en el nàufrag. Si es tractés d’una obra literària de ficció, podríem associar la final supervivència del protagonista amb les forces que el lector, empàtic, li envia des de la distància. Emperò, es tracta d’una història real i, doncs, el feliç desenllaç rau en l’heroïcitat de Velasco. Ell vol treure importància a la proesa assolida dient que “el heroísme, en mi caso, consiste exclusivamente en no haberme dejado morir de hambre y de sed durante diez días”, però precisament haver aconseguit vèncer la mort el converteix en un personatge equiparable als semidéus de la mitologia clàssica.

Luis Alejandro Velasco era un noi de vint anys quan va convertir-se en “un náufrago que estuvo diez días a la deriva en una balsa sin comer ni beber, que fue proclamado héroe de la patria, besado por las reinas de la belleza y hecho rico por la publicidad, y luego aborrecido por el gobierno y olvidado para siempre”. Els darrers tres capítols del relat demostren la vigilància a la qual Luis Alejandro va veure’s sotmès des del primer moment que va trepitjar terra de nou, i també les conseqüències que van suposar-li el ressò de la seva història.

Aleshores Colòmbia estava dirigida per la dictadura militar de Gustavo Rojas Pinilla (1953-1957). El anys d’autoritarisme de Rojas Pinilla fou una època convulsa que estigué marcada per la violència i la censura. Com en la majoria dels governs i, sobretot tractant-se d’una dictadura, Rojas Pinilla volgué que la versió oficial del que havia succeït amb el destructor no perjudiqués la imatge externa i interna del país, el govern i el president de la República. La primera versió de la història que donaren les autoritats donava la causa del naufragi a una brutal tempesta, encara que els meteoròlegs de l’època ho desmentiren. Amb la sortida a la llum de les catorze entregues d’El Espectador va acabar sabent-se que l’enfonsament de l’embarcació va ser per raó de sobrepès i per càrrega de contraban, il·legalitats que perjudicarien greument la imatge de l’armada colombiana. Endemés, el govern s’aprofità de la imatge d’heroi de Velasco per proclamar discursos patriòtics al·ludint al nàufrag com un model a seguir. Aquestes evidents estratègies del poder no només no van agradar a Velasco sinó que van provocar-li la necessitat d’explicar la veritat i, per això, va dirigir-se a la redacció d’El Espectador disposat a comentar cada un dels detalls d’aquell fatídic viatge.

La censura resulta un aspecte fonamental per entendre les conseqüències que esdevingueren de la publicació del relat de Velasco i, per tant, de la transgressió dels seus límits per part d’un valent García Márquez i El Espectador. Les represàlies consistiren en el tancament d’El Espectador, l’exili forçat i eminentment injust de García Márquez i la fama d’enemic de la dictadura, i el desterrament del món mediàtic d’un heroi. Velasco va deixar de ser un reclam publicitari, després d’haver guanyat una fortuna important protagonitzant anuncis de rellotges o sabates, objectes que tingueren un destacat significat durant el seu naufragi. Verbigràcia, el rellotge li feu companyia perquè l’ajudà a no perdre el concepte del temps, però també aguditzà la seva desesperació perquè el feia està pendent de l’hora en tot moment.

García Márquez, en alguna ocasió, manifestà que “hay libros que no son de quienes los escriben, sino de quienes lo sufren”, en una clara al·lusió a Relato de un nàufrago. Certament, aquest relat escrit en primera persona deixa molt clar que el protagonista és Luis Alejandro Velasco i no el periodista i escriptor. D’aquí se’n desprèn l’excel·lència periodística, ja que el Gabo aconsegueix deixar petjada només indirectament, és a dir, mitjançant una brillant redacció, però que en cap moment eclipsa la història, sinó que ajuda que sigui més comprensible i, fins i tot, més emotiva.

La força de la naturalesa humana és un dels temes cabdals de l’obra. Velasco aconsegueix sobreposar-se tot i els irremeiables alts i baixos que pateix. La sensació que podria haver evitat la seva tràgica situació el martiritza en un principi i el desig de morir que manifesta poc abans d’arribar a terra ferma l’afecten emotivament parlant, però acaba imposant-se l’esperança i les forces per lluitar per la vida.

En definitiva, és un relat molt humà. La narració en primera persona atrapa de manera brillant als lectors, que en algun moment poden perdre l’esperança que Luis Alejandro se salvarà, tot i saber molt bé el desenllaç final, ja que les circumstàncies per les quals passa el protagonista només les pot superar un autèntic heroi. La història del nàufrag colombià ens recorda a Robinson Crusoe i, ja fora de la literatura, ens fa pensar directament en altres casos similars que també han tingut ressò en els mitjans de comunicació. Ens referim, per exemple, al darrer cas de tres adolescents que van ser rescatats per un tonyinaire a l’Oceà Pacífic després de passar cinquanta dies en un bot a la deriva. Els joves tenien a favor la companyia, però van haver de saber sobreviure cinc vegades més que Velasco a base de l’aigua de la pluja, cocos que duien del dia que van embarcar, peix cru i una gavina.

La importància a nivell periodístic del reportatge de García Márquez rau en el fet que va descobrir una veritat que les autoritats del país van voler tapar. Els periodistes tenen la missió d’explicar els fets tal com són, sense floritures ni subjectivitats. Emperò, cal preguntar-se si aquesta història és del tot certa. Això sempre quedarà a l’aire, sense resposta cent per cent segura. Tot indica que la segona versió de la història és la que publicà El Espectador, ja que, certament, Velasco va fer diners amb la versió oficial i el que realment el va perjudicar va ser donar a conèixer la seva veritat.

Les lliçons que cal treure del relat del nàufrag és que cal aprofitar i saber valorar la vida. I també és essencial preguntar-se què hauria fet un mateix en una situació similar. Com diria García Márquez: “La vida no es sino una continua sucesión de oportunidades para sobrevivir.”

CARTA 6: ON SÓN ELS TÒPICS?

Benvolgut Sr. Pons,

Acabo de fer un examen de teoria periodística. He passat tot el cap de setmana estudiant les diferents tipologies de notícies; què són i quins són els gèneres informatius, interpretatius o híbrids, l’ètica; les qualitats i els compromisos que ha de tenir tot aquell que vol ser reconegut com a periodista... He après tots els elements que teòricament descriuen aquest professional i la seva tasca, però la percepció al carrer és força contrària. Doncs, on són els tòpics?

La literatura i el cinema, i cada vegada més la televisió, han difós molts tòpics referents a diferents professions. És el cas també del periodisme. Aquests estereotips han perjudicat la imatge i la feina dels mestres de la comunicació de tal manera que actualment ser periodista s’acostuma a relacionar amb un perfil de professional poc positiu.

L’ètica i la deontologia dels periodistes queden molt en entredit en les pel·lícules i novel·les literàries, i això ha calat de forma molt eficaç en l’audiència. Els comunicadors són vistos, fora de la seva professió, com persones que tenen altres interessos aliens als que tradicionalment han tingut els periodistes. És a dir, el públic ens veu més preocupats, per exemple, a voler enriquir-nos que no a exercir el servei social que caldria que els mitjans de comunicació realitzessin. El clixé de la “poca professionalitat” perjudica greument la professió i eclipsa tots aquells magnífics comunicadors que ofereixen un periodisme impecable i de qualitat.

En aquesta mateixa direcció, la parcialitat apareix també com un tòpic característic dels mitjans de masses. És cert que darrere de les empreses de comunicació hi ha interessos que filtren les informacions que apareixen publicades i que les ideologies d’aquests mitjans es plasmen en els titulars i les orientacions de les notícies. Però considero que la riquesa de punts de vista és interessant i, sobretot, necessària. Això no obstant, evidentment, aquesta diversitat de perspectives no pot, en cap cas, faltar a la veritat i a l’honestedat.

Quant al percentatge d’homes i dones professionals de la comunicació, la imatge que transmet la ficció cinematogràfica i literària és d’una gran majoria de periodistes del sexe masculí. Sincerament, no conec la realitat d’una redacció d’un diari, però a la televisió i la ràdio s’aprecia una divisió per gèneres força equitativa. Contràriament al cinema, la meva realitat universitària em mostra una important inclinació cap a la majoria femenina respecte de la masculina. A la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB hi ha un clar domini d’alumnes-noies que alumnes-nois.

Dins de les especialitzacions del periodisme, ‘Esports’ i ‘Cultura’ són les seccions més damnejades. Se sol pensar que els periodistes esportius són menys periodistes que la resta, però no tenen en compte que han obtingut la llicenciatura d’una mateixa carrera. Conec futuribles professionals de la comunicació esportiva i em mereixen el mateix respecte que els companys que volen dedicar-se al periodisme d’investigació o a fer corresponsalies a l’estranger. Encara em toca més de prop la percepció negativa que algunes persones tenen dels periodistes que treballen a l’àrea de Cultura, perquè és la part del periodisme que més em crida l’atenció a mi, que tinc una vocació humanista, com ja et vaig comentar al llarg de la primera carta.

Un darrer clixé que ha establert el cinema és el periodista com aquella persona solitària, sense família o, si més no, amb una situació familiar complicada. Aquest tòpic no el puc ni corroborar ni desmentir. Crec recordar que en un moment de la conferència que oferí fa uns mesos a la meva facultat va reconèixer que la professió de periodisme va perjudicar la relació amb la seva família. És un assumpte que em preocupa. Vull ser periodista, però també vull disposar d’una llar, d’una família. Suposo que aquí rau el fet que diguin que el periodisme s’exerceix les vint-i-quatre hores al dia, els set dies de la setmana i els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any.

En referència a la sisena carta de Cartes a Clara, vostè explica que un dels tòpics del periodisme és el fet de considerar-lo la millor feina del món. Aquesta visió és més aviat dins de la professió perquè, com ja he anat dient al llarg d’aquesta carta, els estereotips apunten a veure, el periodisme, com la pitjor feina del món. És evident que jo no ho crec així, sinó seria molt contradictori que cursés periodisme. Considero que no es valora la dificultat dels estudis ni la funció social que fem els periodistes, perquè qui critica aquesta professió també la consumeix.

Cordialment,

Alba Mora