2010: 12 MESOS/365 DIES, EN 10 IMATGES

llllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllmmm,mnmnmlllllllllllllllllllllllllllllllllllllll,m,m,mllllllmmmllllllllllllllllli+imatges

Haití patí un dels terratrèmols més devastadors de la seva història el 12 de gener del 2010. Les conseqüències del sisme de 7.3 graus a l’escala Ritcher foren més de 200.000 morts i milers més de ferits i també importants danys materials. Una epidèmia de còlera començà a propagar-se pel país caribeny al mes d’octubre, emportant-se més de tres mil víctimes mortals, i es contempla que la malaltia podria durar molts anys més.

lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllklllllllllllllllllllllllkklkkkkkllllllllllllmmnnjnjllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll+imatges

Una nevada històrica va afectar tot Catalunya el 8 de març. La neu va tenyir el territori català de blanc i els carrers es van convertir en autèntiques pistes d’esquí. Emperò, el mal temporal va col·lapsar el transport viari i ferroviari i va paralitzar per uns dies la vida de molts catalans. Les autoritats no van ser prou eficaces per controlar el caos.

a

a

lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllkllllllllllllllllllllllkkklllllllllllllllllll+imatges

El volcà islandès Eyjafjallajökull va entrar en erupció el 20 de març i va provocar columnes de fum i cendra que es divisaven sobre el cel del país europeu. Els núvols de cendra s’alçaven sobre el Mar del Nord, des del nord de les costes irlandeses i escoceses fins el nord dels països escandinaus. L’erupció volcànica va ocasionar el tancament de l’espai aeri de la major part del nort d’Europa durant part del mes d’abril. Els experts no preveuen que l’erupció d’aquest volcà tingui conseqüències per a la salut humana.

a

a

a

llllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllklllllkkkkklllllllllllllllllllllllllll+imatges

Un milió de persones es van manifestar el 10-J a Barcelona en contra de la sentència de l’Estatut presa pel Tribunal Constitucional. El TC va retallar 14 articles del text presentat pel Parlament català i això va provocar la protesta multitudinària pels carrers de la ciutat comtal. La manifestació anà encapçalada pel president de la Generalitat d’aleshores, José Montilla, així com per altres personalitats de la política catalana.

a

a

lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllkkkkkllllllllllllllkklkklllllllllllllllllkkkkkkllllkkllllllllllkkllllllllllllllll+imatges

Els incendis forestals van determinar els mesos d’estiu a Rússia. El president rus, Dimitri Medvédev, va declarar l’estat d’emergència en set regions del país. Els incendis van ser els més letals de les últimes quatre dècades. El balanç de morts van anar augmentant dia rere dia i al mes de setembre es recomptaven centenars de víctimes mortals, a part dels greus danys materials.

a

a

llllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllkkkkkkkkklllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllkklllllllllllllllllll+imatges

El 29 de setembre passarà a la història d’Espanya per ser el 29-S, dia en el qual més de 400.000 persones s’uniren a la vaga general que els sindicats principals, CCOO i UGT, convocaren. Les manifestacions en contra del govern estatal van ser presents a molts indrets de l’Estat. El lloc amb més disturbi va ser, principalment, Barcelona, on un grup d’antisistema va actuar amb força.

a

lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll+imatges

Hungria va viure en alerta al mes d’octubre després que es produís un vessament tòxic que va inundar prop de 40 quilòmetres quadrats al sud-est del país. La riuada de fang contaminant va arribar al Danubi però amb un nivell de toxicitat inferior. Bombers i equips de neteja es van mobilitzar amb excavadores i vehicles de rescat per netejar l’àmplia zona afectada. El vessament, produït després que la resclosa d’una represa que contenia les substàncies contaminants es tranqués, va causar varis morts i ferits i importants danys materials.

a

lllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllll+imatges

Trenta-tres miners van quedar atrapats sota terra durant 70 dies després de l’esllavissada de la mina San José a la regió xilena d’Atacama. Es va dur a terme una delicada operació de 22 hores, mitjançant la càpsula ‘Fénix 2’ que rescatà un a un els miners atrapats. Tot el món seguí minut a minut el rescat dels miners de Xile i el president del país, Sebastián Piñera, juntament amb el president de Bolívia, Evo Morales, presenciaren el rescat a primera fila.

a

a

kkkkllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllkklllllllll+imatges

La Sagrada Família de Gaudí, a Barcelona, es va convertir en basílica amb la visita del papa Benet XVI a la capital catalana. La cerimònia fou seguida per milers d’espectadors arreu del món, però la rebuda del pontífex també estigué marcada per les manifestacions d’alguns col·lectius, tals com el de gays i lesbianes que estamparen la seva protesta besant-se davant del papa.

a

Artur Mas, líder de CiU, va ser investit a finals de desembre després de guanyar les eleccions del 28-N. Això suposa un canvi significatiu en el govern de la Generalitat de Catalunya. Els grans perdedors van ser els partits del tripartit, PSC, ERC i ICV-EUiA, mentre que C’s va mantenir els tres escons i SI va entrar al Parlament com a nova força política amb quatre escons.

Els FGC estan plens de joves amb maleta que tornen cap a casa

Els ferrocarrils són un dels mitjans principals usats pels estudiants per reunir-se amb la seva família

a

És un divendres de desembre i l’estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya de la Universitat Autònoma de Barcelona està plena d’estudiants amb maletes que tornen a casa per passar el cap de setmana amb les seves famílies.

El bruit que fan les veus dels viatgers ressona dins del recinte de l’estació. Les seves converses s’entrelliguen unes amb les altres, però si s’afina l’oïda es pot distingir el diàleg que intercanvia un grup d’estudiants format equitativament per dos nois i dues noies assegut davant d’un ordinador portàtil.

NOI 1. (Dirigint-se a NOI 2.) Realment no la suporto.
NOIA 1. De qui parleu?
NOI 1. De la Rosa Vergés. No recordes què va fer l’altre dia? A qui se li acut venir a classe i així perquè sí amenaçar-nos amb un suspens general... De veritat, quina poca professionalitat.
NOI 2 i NOIA 2. (Alhora.) Tens tota la raó.

Els quatre estudiants segueixen parlant i discutint sobre temes que els interessen: exàmens i treballs, programes de televisió com Àgora o Crackòvia i l’últim concert d’en Pep Sala.

Prop d’aquests estudiants, dues noies estan compartint una conversa poc agradable. Una de les estudiants, amb veu trencada pel plor, mostra la seva tristesa i disconformitat vers els suspens del seu últim examen de biologia. La seva companya intenta animar-la amb paraules de consol, però no sembla que la seva bona voluntat resulti gaire efectiva ja que les llàgrimes de la primera noia incrementen a mesura que passen els minuts.

Falta un minut per l’arribada del ferrocarril en direcció Barcelona i tots els estudiants de l’estació surten a fora a l’andana per agafar el tren. Dues noies es dirigeixen a una de les portes per sortir a l’exterior de l’estació. Una d’elles li comunica a la seva amiga que ha de prendre una decisió molt important, està indecisa i no troba les paraules més adients per poder explicar-se. D’altra banda, un jove amb molta pressa va corrents a buscar el ferrocarril que creu perdre, però hi és a temps.

El tren torna a prendre la marxa i es creua amb el ferrocarril de l’altra via en direcció Sabadell. L’estació es queda buida i roman en silenci. Però de seguida torna a venir gent que segueixen el mateix ritual que la majoria dels viatgers: comprar i validar el bitllet. Una d’aquestes persones, conscient que ha perdut el ferrocarril, es queixa desesperadament mentre tira a terra la maleta i es deixa caure sobre un banc. A poc a poc, l’estació torna a omplir-se d’estudiants que també volen tornar a casa per passar un bon cap de setmana.

UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA

‘Pichi’ Alonso: “El futbol amateur fomenta la proximitat entre els participants”

L’exjugador del Barça i l’entrenador Víctor Muñoz han assistit a l’acte de cloenda de la Lliga de la Facultat de Comunicació

L’exjugador del Barça, Àngel ‘Pichi’ Alonso, ha manifestat: “El futbol amateur fomenta la proximitat entre els participants” aquest dimecres a la cerimònia de cloenda de la primera Lliga de futbol de la Facultat de Ciències de Comunicació de la UAB. L’acte ha comptat amb la presència, a més, del també exjugador blaugrana i nou entrenador del club txetxè Terek Grozny, Víctor Muñoz. Ambdós convidats han participat a l’entrega dels premis al campió i a la millor afició de la competició interna de la facultat.

‘Pichi’ Alonso ha posat èmfasi en la importància del futbol com a excusa per enriquir les relacions entre els companys de classe i, preguntat per la necessitat de la motivació dins l’esport, ha respost: “Falta gent com Guardiola”. En aquesta línia, Muñoz ha posat el fet d’anar a entrenar a un país com Rússia com a exemple de dificultat a l’hora de comunicar si no se sap l’idioma. Ambdós exjugadors han coincidit que la iniciativa és la característica principal que tot estudiant de periodisme ha de tenir durant i un cop acabada la carrera.

a

Víctor Muñoz i Àngel 'Pichi' Alonso, respectivament, durant l'acte

L’equip Atlético Che Guevara s’ha proclamat el gran vencedor d’aquesta lliga amb els premis al campió i al “pichichi” per Joshua Logan amb 13 gols. L’únic equip format només per noies, Champiñones, ha guanyat el premi a l’esportivitat; el premi al millor blog se l’ha endut el Recreativo de Juerga i el guardó a la millor afició l’ha rebut Aston Birra.

La cerimònia ha comptat també amb l’explicació de la història del futbol dirigida pel professor José María Perceval i titulada “Pelos, pelas y pelotas. Una historia desnuda del futbol”. Perceval ha recalcat la idea que “la dona no només ocupa el saló sinó també les informacions esportives” en una al·lusió que l’esport cada vegada té més afició femenina.

RELAT D'UN HEROI

TÍTOL: Relato de un náufrago
AUTOR: GARCÍA MÁRQUEZ, Gabriel
ANY: 1970 (edició de 1985)
EDITORIAL: Círculo de Lectores
PÀGINES: 184
PREU: 4,90 €

A finals del febrer de 1955, el destructor colombià A.R.C. «Caldas» va naufragar en el seu viatge de tornada al port de Cartagena des de terres nord-americanes. La història de Luis Alejandro Velasco, un dels vuit mariners embarcats al vaixell de guerra, va transcendir al ser l’únic supervivent conegut i després d’aconseguir sobreviure durant deu dies sol a alta mar. Relato de un náufrago (1970) recull el reportatge de Gabriel García Márquez que el periodista colombià publicà en catorze entregues sobre la història del jove nàufrag al diari El Espectador al llarg de l’any 1955.

Encara que García Márquez és més conegut per la seva excel·lent literatura, el cert és que el cèlebre colombià ha dedicat tota la seva vida al món del periodisme, fins i tot abans de convertir-se en l’escriptor que va guanyar el premi Nobel de Literatura el 1982. El Gabo fusiona, en els seus reportatges, l’estil periodístic i l’estil literari amb una gran qualitat. Precisament Relato de un náufrago suposa una brillant amalgama de periodisme i literatura, doncs, de la investigació i la comunicació d’un fet real i una estètica delicada i artística.

El to que empra García Márquez per redactar el relat de Velasco resulta molt proper gràcies al llenguatge transparent, directe i clar usat però, sobretot, degut al seu estil gràfic que permet visualitzar cada una de les imatges que descriu. Aquest tret tan característic de l’escriptor colombià permet organitzar el text tal com si fos una obra cinematogràfica i, d’aquesta manera, el lector es forma mentalment les situacions que protagonitza el nàufrag.

Amb el seu virtuós estil, García Márquez crea un pressentiment d’un tràgic fat en els primers capítols de l’obra que s’estén del protagonista als lectors. Les referències al naufragi de la pel·lícula El motín del Caine i les contínues descripcions dels companys de tripulació són recursos per crear la sensació que alguna tragèdia tindrà lloc en breu. Però no hem de deixar de banda mai que es tracta del relat d’una història real, així que aquests mitjans literaris no són més que la plasmació d’una macabre ironia que la vida se’ls presenta als mariners del destructor. El fet que Velasco pressenti la tempesta i, sobretot, que es disposi a deixar la Marina un cop torni a casa suposa un asteisme tan esfereïdor que l’empatia amb el lector és immediata.

El procés d’identificació amb el protagonista és constant. El lector sap que Velasco està viu, que acabarà sobrevivint la dura situació que afronta durant deu dies al mar, però, tot i així, la preocupació i el patiment vers el mariner acompanya sempre a qui llegeix el relat. Se n’acabarà sortint? Realment pot superar aquestes nefastes circumstàncies? Aquestes preguntes es creuen per la ment dels lectors i el no agafa molta força, malgrat saber que la resposta és afirmativa.

Ni la gana, la set, els raigs de sol, la son, els taurons, les gavines, la ferida al genoll, la febre, la desesperació, la soledat, les al·lucinacions aconsegueixen batre Velasco, però tampoc assoleixen que el lector decaigui i deixi de confiar en el nàufrag. Si es tractés d’una obra literària de ficció, podríem associar la final supervivència del protagonista amb les forces que el lector, empàtic, li envia des de la distància. Emperò, es tracta d’una història real i, doncs, el feliç desenllaç rau en l’heroïcitat de Velasco. Ell vol treure importància a la proesa assolida dient que “el heroísme, en mi caso, consiste exclusivamente en no haberme dejado morir de hambre y de sed durante diez días”, però precisament haver aconseguit vèncer la mort el converteix en un personatge equiparable als semidéus de la mitologia clàssica.

Luis Alejandro Velasco era un noi de vint anys quan va convertir-se en “un náufrago que estuvo diez días a la deriva en una balsa sin comer ni beber, que fue proclamado héroe de la patria, besado por las reinas de la belleza y hecho rico por la publicidad, y luego aborrecido por el gobierno y olvidado para siempre”. Els darrers tres capítols del relat demostren la vigilància a la qual Luis Alejandro va veure’s sotmès des del primer moment que va trepitjar terra de nou, i també les conseqüències que van suposar-li el ressò de la seva història.

Aleshores Colòmbia estava dirigida per la dictadura militar de Gustavo Rojas Pinilla (1953-1957). El anys d’autoritarisme de Rojas Pinilla fou una època convulsa que estigué marcada per la violència i la censura. Com en la majoria dels governs i, sobretot tractant-se d’una dictadura, Rojas Pinilla volgué que la versió oficial del que havia succeït amb el destructor no perjudiqués la imatge externa i interna del país, el govern i el president de la República. La primera versió de la història que donaren les autoritats donava la causa del naufragi a una brutal tempesta, encara que els meteoròlegs de l’època ho desmentiren. Amb la sortida a la llum de les catorze entregues d’El Espectador va acabar sabent-se que l’enfonsament de l’embarcació va ser per raó de sobrepès i per càrrega de contraban, il·legalitats que perjudicarien greument la imatge de l’armada colombiana. Endemés, el govern s’aprofità de la imatge d’heroi de Velasco per proclamar discursos patriòtics al·ludint al nàufrag com un model a seguir. Aquestes evidents estratègies del poder no només no van agradar a Velasco sinó que van provocar-li la necessitat d’explicar la veritat i, per això, va dirigir-se a la redacció d’El Espectador disposat a comentar cada un dels detalls d’aquell fatídic viatge.

La censura resulta un aspecte fonamental per entendre les conseqüències que esdevingueren de la publicació del relat de Velasco i, per tant, de la transgressió dels seus límits per part d’un valent García Márquez i El Espectador. Les represàlies consistiren en el tancament d’El Espectador, l’exili forçat i eminentment injust de García Márquez i la fama d’enemic de la dictadura, i el desterrament del món mediàtic d’un heroi. Velasco va deixar de ser un reclam publicitari, després d’haver guanyat una fortuna important protagonitzant anuncis de rellotges o sabates, objectes que tingueren un destacat significat durant el seu naufragi. Verbigràcia, el rellotge li feu companyia perquè l’ajudà a no perdre el concepte del temps, però també aguditzà la seva desesperació perquè el feia està pendent de l’hora en tot moment.

García Márquez, en alguna ocasió, manifestà que “hay libros que no son de quienes los escriben, sino de quienes lo sufren”, en una clara al·lusió a Relato de un nàufrago. Certament, aquest relat escrit en primera persona deixa molt clar que el protagonista és Luis Alejandro Velasco i no el periodista i escriptor. D’aquí se’n desprèn l’excel·lència periodística, ja que el Gabo aconsegueix deixar petjada només indirectament, és a dir, mitjançant una brillant redacció, però que en cap moment eclipsa la història, sinó que ajuda que sigui més comprensible i, fins i tot, més emotiva.

La força de la naturalesa humana és un dels temes cabdals de l’obra. Velasco aconsegueix sobreposar-se tot i els irremeiables alts i baixos que pateix. La sensació que podria haver evitat la seva tràgica situació el martiritza en un principi i el desig de morir que manifesta poc abans d’arribar a terra ferma l’afecten emotivament parlant, però acaba imposant-se l’esperança i les forces per lluitar per la vida.

En definitiva, és un relat molt humà. La narració en primera persona atrapa de manera brillant als lectors, que en algun moment poden perdre l’esperança que Luis Alejandro se salvarà, tot i saber molt bé el desenllaç final, ja que les circumstàncies per les quals passa el protagonista només les pot superar un autèntic heroi. La història del nàufrag colombià ens recorda a Robinson Crusoe i, ja fora de la literatura, ens fa pensar directament en altres casos similars que també han tingut ressò en els mitjans de comunicació. Ens referim, per exemple, al darrer cas de tres adolescents que van ser rescatats per un tonyinaire a l’Oceà Pacífic després de passar cinquanta dies en un bot a la deriva. Els joves tenien a favor la companyia, però van haver de saber sobreviure cinc vegades més que Velasco a base de l’aigua de la pluja, cocos que duien del dia que van embarcar, peix cru i una gavina.

La importància a nivell periodístic del reportatge de García Márquez rau en el fet que va descobrir una veritat que les autoritats del país van voler tapar. Els periodistes tenen la missió d’explicar els fets tal com són, sense floritures ni subjectivitats. Emperò, cal preguntar-se si aquesta història és del tot certa. Això sempre quedarà a l’aire, sense resposta cent per cent segura. Tot indica que la segona versió de la història és la que publicà El Espectador, ja que, certament, Velasco va fer diners amb la versió oficial i el que realment el va perjudicar va ser donar a conèixer la seva veritat.

Les lliçons que cal treure del relat del nàufrag és que cal aprofitar i saber valorar la vida. I també és essencial preguntar-se què hauria fet un mateix en una situació similar. Com diria García Márquez: “La vida no es sino una continua sucesión de oportunidades para sobrevivir.”

CARTA 6: ON SÓN ELS TÒPICS?

Benvolgut Sr. Pons,

Acabo de fer un examen de teoria periodística. He passat tot el cap de setmana estudiant les diferents tipologies de notícies; què són i quins són els gèneres informatius, interpretatius o híbrids, l’ètica; les qualitats i els compromisos que ha de tenir tot aquell que vol ser reconegut com a periodista... He après tots els elements que teòricament descriuen aquest professional i la seva tasca, però la percepció al carrer és força contrària. Doncs, on són els tòpics?

La literatura i el cinema, i cada vegada més la televisió, han difós molts tòpics referents a diferents professions. És el cas també del periodisme. Aquests estereotips han perjudicat la imatge i la feina dels mestres de la comunicació de tal manera que actualment ser periodista s’acostuma a relacionar amb un perfil de professional poc positiu.

L’ètica i la deontologia dels periodistes queden molt en entredit en les pel·lícules i novel·les literàries, i això ha calat de forma molt eficaç en l’audiència. Els comunicadors són vistos, fora de la seva professió, com persones que tenen altres interessos aliens als que tradicionalment han tingut els periodistes. És a dir, el públic ens veu més preocupats, per exemple, a voler enriquir-nos que no a exercir el servei social que caldria que els mitjans de comunicació realitzessin. El clixé de la “poca professionalitat” perjudica greument la professió i eclipsa tots aquells magnífics comunicadors que ofereixen un periodisme impecable i de qualitat.

En aquesta mateixa direcció, la parcialitat apareix també com un tòpic característic dels mitjans de masses. És cert que darrere de les empreses de comunicació hi ha interessos que filtren les informacions que apareixen publicades i que les ideologies d’aquests mitjans es plasmen en els titulars i les orientacions de les notícies. Però considero que la riquesa de punts de vista és interessant i, sobretot, necessària. Això no obstant, evidentment, aquesta diversitat de perspectives no pot, en cap cas, faltar a la veritat i a l’honestedat.

Quant al percentatge d’homes i dones professionals de la comunicació, la imatge que transmet la ficció cinematogràfica i literària és d’una gran majoria de periodistes del sexe masculí. Sincerament, no conec la realitat d’una redacció d’un diari, però a la televisió i la ràdio s’aprecia una divisió per gèneres força equitativa. Contràriament al cinema, la meva realitat universitària em mostra una important inclinació cap a la majoria femenina respecte de la masculina. A la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB hi ha un clar domini d’alumnes-noies que alumnes-nois.

Dins de les especialitzacions del periodisme, ‘Esports’ i ‘Cultura’ són les seccions més damnejades. Se sol pensar que els periodistes esportius són menys periodistes que la resta, però no tenen en compte que han obtingut la llicenciatura d’una mateixa carrera. Conec futuribles professionals de la comunicació esportiva i em mereixen el mateix respecte que els companys que volen dedicar-se al periodisme d’investigació o a fer corresponsalies a l’estranger. Encara em toca més de prop la percepció negativa que algunes persones tenen dels periodistes que treballen a l’àrea de Cultura, perquè és la part del periodisme que més em crida l’atenció a mi, que tinc una vocació humanista, com ja et vaig comentar al llarg de la primera carta.

Un darrer clixé que ha establert el cinema és el periodista com aquella persona solitària, sense família o, si més no, amb una situació familiar complicada. Aquest tòpic no el puc ni corroborar ni desmentir. Crec recordar que en un moment de la conferència que oferí fa uns mesos a la meva facultat va reconèixer que la professió de periodisme va perjudicar la relació amb la seva família. És un assumpte que em preocupa. Vull ser periodista, però també vull disposar d’una llar, d’una família. Suposo que aquí rau el fet que diguin que el periodisme s’exerceix les vint-i-quatre hores al dia, els set dies de la setmana i els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any.

En referència a la sisena carta de Cartes a Clara, vostè explica que un dels tòpics del periodisme és el fet de considerar-lo la millor feina del món. Aquesta visió és més aviat dins de la professió perquè, com ja he anat dient al llarg d’aquesta carta, els estereotips apunten a veure, el periodisme, com la pitjor feina del món. És evident que jo no ho crec així, sinó seria molt contradictori que cursés periodisme. Considero que no es valora la dificultat dels estudis ni la funció social que fem els periodistes, perquè qui critica aquesta professió també la consumeix.

Cordialment,

Alba Mora

CARTA 5: RETRAT D'ARTHUR RIMBAUD

Benvolgut Sr. Pons,

Després de llegir el seu elogi a Nèstor Luján a la cinquena carta de Cartes a Clara, he pensat que podria fer el mateix amb algú que jo consideri digne d’admirar. En aquest cas, he pensat més en la seva carrera professional que en la seva trajectòria vital, la qual, per altra banda, es caracteritza per no ser precisament un model a seguir. Em refereixo a Arthur Rimbaud.

Rimbaud (França, 1854-1891), un autèntic enfant terrible, ha estat qualificat per molts, entre ells Albert Camus, com “el més gran de tots”. Ell mateix va aventurar-se a autodefinir-se com a “bèstia”, i ho era. Amb només set anys, ja escriví les seves primeres composicions literàries i els artistes de la seva època es rendien als seus peus quan en tenia divuit. Li bastà tan sols Una temporada a l’infern per a conquerir el cel, per esdevenir un mite, un mite per a mi i per a tants d’altres afeccionats de l’alta literatura.

El gran poeta francès visqué una vida breu, però molt intensa. I aquest és dels aspectes de la seva biografia que més m’han fet estimar els petits moments i els petits detalls del dia a dia, com en alguna ocasió també m’ensenyà Vicent Andrés Estellés (encara que per vies diferents, és clar). Morí a l’edat de trenta-set anys, havent viscut una vida al límit, plena de mals hàbits, escàndols, havent deixat l’escriptura per a esdevenir un personatge literari real, però, sobretot, deixant un llegat d’impressionants peces poètiques.

Per a Rimbaud no era suficient viure una vida, sinó que ell volia viure’n dues, tres, quatre; viure-les totes; així que aparcà de seguida la literatura per a convertir-se en un aventurer. Quina sort de tenir aquesta valentia! Hi ha qui ha criticat la bogeria i els comportaments excèntrics de Rimbaud, però és de savis rectificar i el poeta intentà posar ordre a la seva vida a través dels viatges. No ho aconseguí. Va recórrer el continent africà on treballà com a comerciant de cafè i traficant d’armes i portà una vida molt austera.

El nen prodigi que es va convertir en un rebel en la seva vida personal també va provocar una necessària revolució en les lletres franceses. Arthur Rimbaud va renovar la poesia gràcies al seu idealisme i la seva joventut. La sinceritat amb la qual anava a contracorrent m’atrau, però em fa veure que aquesta posició no és acceptada per la societat. Rimbaud, un dels poetes maleïts de Paul Verlaine, amb qui compartí una violenta relació amor-odi, visqué en la marginalitat social. Els episodis de més frustració i pervertiment el van permetre d’escriure versos tan delicats com aquesta estrofa:

“Mais dans ton cher coeur d’or, me dis-tu, mon enfant,
La fauve passion va sonnant l’olifant!...
Laisse-la trompeter à son aise, la gueuse!”

O bé aquesta altra:

“Les pieds dans les glaïeuls, il dort. Souriant comme
Sourirait un enfant malade, il a fait un somme:
Nature, berce-le chaudement: il a froid.”

Tant la llibertat de Rimbaud com la seva premissa que per poetitzar situacions de la vida calia primer haver-les experimentat m’aconsellen, indirectament, en la meva formació periodística. En primer lloc, perquè és necessària una llibertat d’expressió en els mitjans de comunicació. Per a mi, un futur sense ideologies en els mitjans podria ser una porta oberta a la tolerància entre cultures. D’altra banda, un periodista ha de viure la notícia per a poder explicar-la. Ha de ser all lloc on transcorren els fets, de la mateixa manera que Rimbaud volia viure situacions per poder explicar-les després, però per fer-ho cal que la llibertat d'expressió sigui un dret.

Per acabar, m’agradaria justificar aquesta descripció. Potser no caldria, però sé que la vida del poeta francès suscita molta controvèrsia, verbigràcia, l’escandalosa relació amb Verlaine. Però personalment, la figura de Rimbaud em provoca empatia. Fou un geni, “un àngel” (com el van anomenar alguns). Volia viure-ho tot, arribar a allò desconegut. No va saber conformar-se amb un únic camí, com fa tothom, i això el va trastocar fins a tal punt que mai va aconseguir ser feliç. Era massa intel·ligent i no va saber encaixar al nostre món.

Cordialment,

Alba Mora

El Barça apallissa un dèbil Real Madrid

L’equip de Guardiola regala una pluja de gols a l’afició en el 111è aniversari del club

5 – 0. Aquest ha estat el resultat d’un gran partit del Barça contra un decebedor Real Madrid. El club ha celebrat el seu 111è aniversari amb un bon marcador a favor i, sobretot, amb un joc espectacular. El Barça ha demostrat que fa el millor futbol del món actualment i alguns ja s’aventuren a proclamar-lo el millor equip de la història. El Camp Nou, l’afició blaugrana i els 400 milions d’espectadors d’arreu del globus terraqüi que han gaudit del partit s’han rendit aquesta nit als peus dels jugadors de Pep Guardiola.

Ni l’afany per desestabilitzar l’equip de les declaracions de Jose Mourinho ni les provocacions i el mal comportament al camp de jugadors com Cristiano Ronaldo o Sergio Ramos han pogut amb la gran plantilla del Barça. L’equip de Barcelona ha comptat amb una gran afició, que s’ha comportat i no ha parat d’animar els seus jugadors.

El partit ha mostrat una diferència de joc molt més gran de 5 a 0. No tan sols ha guanyat el Barça al Real Madrid, sinó que Valdés ha vençut a Casillas; la defensa blaugrana ha superat a la blanca; la filosofia del mig camp que ha estat superior ha estat la del FCB i, el tàndem Villa-Messi-Pedro ha derrotat amb escreix a la davantera merengue. El barcelonisme pessimista ha après que cal confiar sempre i des de principi de temporada amb el seu equip.

Mourinho i Guardiola es donen la mà abans de començar el partit

a

Els titulars blaugranes del clàssic

El Barça no ha sortit refiat, però l’equip català ha dominat al Madrid des del primer minut. A l’equip del Barça li han faltat tan sols vint minuts per fer-li dos gols al seu rival més directe. Durant la primera part, s’ha produït un mal gest de Cristiano Ronaldo cap a Guardiola. L’entrenador ha retingut la pilota i el jugador del Real Madrid l’ha empès. De seguida, els jugadors culés han anat a buscar al portuguès i l’ambient s’ha escalfat, però res ha frenat aquest Barça. En un intent de guanyar múscul, Mourinho ha fet entrar a Lass Diarra a la segona part. Malgrat els canvis, als gols de Xavi (9′) i Pedro (17′) se li han sumat un doblet de Villa (54′ i 57′) i un gol de Jeffren als minuts de descompte (91′). Sergio Ramos ha acabat expulsat amb targeta directa per dues accions contra Messi i Puyol.

Xavi ha marcat el primer gol al minut 9

a

Celebració del primer gol al Real Madrid

Pedro, després de marcar el segon gol del Barça
a
a

Villa ha marcat dos del cinc gols

Celebració de David Villa després de marcar un gol


Els jugadors del Barça celebren un gol de Villa


El cinquè gol l'ha marcat Jeffren pocs minuts
després d'entrar al camp


El partit ha acabat amb poc fairplay

Sergio Ramos empeny Valdès en un moment de tensió

El 5-0 ha suposat que el Barça torni a ser líder de la Lliga (no ho era des de l’última jornada de la passada temporada) amb 34 punts i que el Madrid passi a ser segon amb 32. El Barça és ara el màxim golejador de primera divisió amb 38 gols a favor i mínim golejat amb 8 gols en contra.

En declaracions a la roda de premsa, Mourinho ha negat que els cinc gols del Barça al seu equip fossin una humiliació, sinó que ha estat “la major derrota de la seva carrera, mai havia perdut per cinc a zero”. L’entrenador blanc ha assumit que “és una derrota molt fàcil de digerir” perquè, ha declarat, el seu equip, que “ha jugat molt malament”, no ha tingut oportunitat de guanyar. Mourinho també ha manifestat que el Barça es mereixia emportar-se els tres punts, però s’ha justificat dient que “el Barça és un producte acabat” i que “al Real Madrid li queda molt per a ser-ho”. L’entrenador portuguès ha sabut perdre, emperò no ha reconegut que el seu plantejament del partit podria no haver estat el millor. Mourinho ha aprofitat l’ocasió per recordar com l’Inter de Milà, el seu anterior equip, va superar al Barça en l’eliminatòria de quarts de la Champions League de l’any passat. Els jugadors merengues no han volgut fer declaracions.

D’altra banda, Pep Guardiola ha volgut destacar en la roda de premsa postpartit la manera com s’ha guanyat el partit i la satisfacció que la victòria i el bon joc ha suposat a nivell personal i de grup. “Voldria dedicar aquesta victòria al Charlie Reixach i a en Johan Cruyff per ser els primers que ens van dir el camí a seguir i que intentem no trair”, ha declarat Guardiola. L’entrenador del Barça ha insistit en la importància de guanyar contra un rival “fortíssim”, però ha rebaixat l’eufòria dient que la victòria només suma tres punts i que la lliga encara no està guanyada. El català ha felicitat als seus jugadors, encara que cal pensar en els propers partits de dimecres (Copa Catalunya 2009-2010) i de dissabte contra el Pamplona. Preguntat per l’actitud del públic, Guardiola ha dit que “ha estat espectacular, excel·lent”, “és el que dóna sentit a la nostra feina” i que sap que “s’ho ha passat molt i molt bé”. Un cop més, hi ha hagut paraules per Leo Messi: “és simplement el millor del món”.

Guanyar el Clàssic s’ha convertit en un clàssic. Des que Josep Guardiola entrena el primer equip del Barça, l’equip blaugrana sempre ha sortit vencedor dels enfrontaments amb el Real Madrid. Ja van cinc Clàssics seguits que el Futbol Club Barcelona es proclama guanyador en els partits contra el seu gran rival: Guardiola 5 – 0 Real Madrid.

L'equip de Guardiola ha golejat a l'etern rival

a
Piqué ensenya la mà a l'afició després del gol de Jeffren

CiU VENÇ LES ELECCIONS

Artur Mas serà el nou president de la Generalitat de Catalunya. Així ho han decidit els sufragistes que han anat a votar avui als col·legis electorals. Convergència i Unió ha sumat un total de 1.198.010 vots en el conjunt del territori català, la qual cosa es tradueix en 62 escons a l’hemicicle. La coalició política no ha aconseguit la majoria absoluta però la seva victòria es fa encara més evident amb el fet que totes les comarques catalanes l’han volgut guanyadora.

Si analitzem els resultats convergents respecte dels obtinguts el 2006, veiem que el partit de Mas ha sumat 14 escons més. Els vots per circumscripcions s’han repartit de la manera següent: la província que més ha fet confiança a CiU ha estat Lleida, en un 46,93%, mentre que els barcelonins, amb un 36,85%, ha resultat la menys convergent. Girona i Tarragona, 45,16% i 39,37% respectivament, també han donat vencedor a Mas.

Dels més de cinc milions de votants cridats a les urnes, el 18,32% (570.361 catalans) ha confiat en el PSC, gairebé deu punts menys que les passades eleccions parlamentàries. El partit de José Montilla ha obtingut més suport de nou a la demarcació de Barcelona. En canvi, els votants que menys han confiat en els socialistes han estat els gironins, mentre que l’any 2006 foren els lleidatans.

Els set partits que conformaran el nou Parlament català són, per tant, CiU (62 escons), PSC (28), PP (18), ICV-EUiA (10), ERC (10), SI (4) i C’s (3). En relació a les passades votacions de la Generalitat, els clars vencedors, a banda dels convergents, ha estat el Partit Popular, que ha passat a ser la tercera força política del Parlament. En canvi, el tripartit ha estat molt damnificat, en especial, l’esquerra independentista. Això no obstant, el partit de Joan Laporta, Solidaritat Catalana apareix per primera vegada a la política catalana com una força independentista més. Ciutadans ha conservat els tres escons de la passada legislatura.

Si no hi ha canvis, el Parlament estarà conformat per un 59% de diputats i 41% de diputades. La franja d’edat majoritària dels diputats és entre 30 i 50 anys (56%), seguida per la d’entre 50 i 70 (41%). Els diputats d’entre 20 i 30 anys només representen el 3% de l’hemicicle parlamentari. A més, dels 135 diputats el 60% repeteixen escó, mentre que el 40%, 54 diputats, ocupen el lloc al Parlament per primera vegada.

Dades ofertes pel web del diari Ara

LA PARTICIPACIÓ ELECTORAL SUPERA LA DEL 2006

La participació en les eleccions parlamentàries d’avui han augmentat respecte de les de l’any 2006. Segons les dades ofertes pel web Eleccions al Parlament de Catalunya 2010, el total de votants d’enguany ha estat poc més de tres milions de ciutadans (5.363.356 catalans estaven cridats a participar a les votacions), és a dir, una participació del 59,95%, quatre punts més que el 2006, quan el percentatge de participants fou del 56,04%. L’afluència d’electors fins a les 13.00 hores s’ha situat al 24,62% i al 48,39% a les 18.00 hores.

La circumscripció que ha comptabilitzat una participació més alta al final de la jornada ha estat Lleida, amb 61,75%, i la que menys, Tarragona, amb 57,67%. Les províncies més abstencionistes han estat Tarragona, amb 42,33%, i Barcelona (39,94%). Quant a les comarques, les que han presentat un índex major de participació han estat Osona (68,54%) i el Pla de l’Estany (67,74%), mentre que la Val d’Aran (56,42%) ha estat la menys participativa.

La jornada electoral s’ha desenvolupat sense incidents greus al total de 2.721 col·legis, que han obert les seves portes des de les 9.00 h del matí fins a les 20.00 de la tarda. Per primera vegada, els cecs han pogut votar amb paperetes escrites en braille, que van ser certificades per la Comissió de Braille espanyola.

Com a curiositat, en aquestes eleccions han pogut votar 84.107 joves per primera vegada. Els nous sufragistes es reparteixen en 61.911 de Barcelona, 8.285 de Girona, 4.710 de Lleida i 9.201 de Tarragona.

ELS CANDIDATS A LA PRESIDÈNCIA VAN A LES URNES A PRIMERA HORA DE LA JORNADA ELECTORAL

Els líders de les sis candidatures principals a la Presidència de la Generalitat han assistit aquest matí a les urnes per a escollir el nou president de Catalunya. Artur Mas ha anat a votar al Col·legi Infant Jesús de Barcelona acompanyat per la seva esposa, Helena Rakonisk, i esperat per un nombrós grup de persones amb el que ha parlat. El candidat de CiU ha aprofitat per cridar a la població catalana a votar en aquestes eleccions, encara que “segurament hi ha molts motius per queixar-se per com està política”. A més, Mas ha optat per la prudència però ha manifestat que els resultats poden ser favorables al seu partit.

a

Artur Mas exercint el seu dret a vot

a

José Montilla també ha fet una crida als catalans a fer ús del seu dret a vot en aquestes eleccions parlamentàries per aconseguir una “alta participació” que permeti “un autogovern i un Govern més forts”. El candidat del PSC ha votat al col·legi electoral de l’Escola d’Adults de Sant Just Desvern, acompanyat de la seva dona i els seus fills.

a

José Montilla, aquest matí

Quant a Joan Puigcercós, ha assistit a les urnes d’un col·legi electoral de Sants, Barcelona, i també ha demanat als ciutadans de Catalunya de participar en les eleccions perquè “el Parlament ha de ser molt representatiu perquè s’hauran de prendre decisions transcendents per a Catalunya”. Jordi Portabella i Patricia Gomà, líder municipal d’ERC a Barcelona i diputada d’ERC al Parlament, respectivament, han acompanyat a les urnes al candidat republicà.

A

Puigcercós ha estat un dels més matiners

A Alícia Sánchez-Camacho li ha tocat votar a un col·legi barceloní i hi ha anat acompanyada pel seu fill Manuel. La candidata popular també ha aprofitat el seguiment dels mitjans de comunicació per a motivar als ciutadans a fer ús d’“el seu dret a votar, el seu dret a decidir”.

a

La dirigent popular amb el seu fill Manuel

De la mateixa manera, Joan Herrera ha mostrat el seu desig d’una alta participació i s’ha posicionat en contra de l’abstenció i el vot en blanc. El candidat d’ICV-EUiA ha expressat que per sortir de la crisi calen “retallades socials” i “ampliació de drets”.

El candidat ecosocialista a les urnes electorals

Albert Rivera ha anat a votar al col·legi electoral de la Sala d’Art de la Biblioteca de la Garriga, acompanyat de la seva parella i el seu pare. Després d’exercir el seu dret a vot, el candidat per Ciutadans ha afirmat que “els ciutadans avui han de triar no només unes sigles d’un partit, o una llista electoral, sinó que hem de triar un canvi en les formes, un canvi en la relació entre ciutadania i política”.

Albert Rivera ha votat a la Garriga

Els presidents de les altres formacions polítiques candidates a la Presidència de la Generalitat també han assistit a les urnes de diferents col·legis electorals. Joan Laporta, per Solidaritat Catalana, ha votat a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona i ha manifestat que les eleccions són un “camí perquè Catalunya avanci i progressi”. D’altra banda, Joan Carretero (Reagrupament) ha exercit el seu vot a Puigcerdà i ha agraït “la feina feta i la il·lusió de tots els reagrupats”.

ANÀLISI DE LA CAMPANYA ELECTORAL

Poques hores abans que els col·legis electorals tanquin les seves portes, cal recapitular i fer una anàlisi de la campanya per a les eleccions del 28-N que va començar la mitjanit del divendres 12 de novembre. Els sis partits amb representació al Parlament han seguit una dinàmica similar: programes digitals, per correu convencional, cartells propagandístics i, sobretot, entrevistes a mitjans de comunicació.

Convergència i Unió ha apostat per “una Catalunya millor”. El programa electoral consta de deu punts principals que expliquen com millorar Catalunya, sota el seu punt de vista, que abracen temes laborals, fiscals, sostenibilitat i immigració. Encara que el programa se centra en la seva possible futura gestió governativa, CiU fa referència al govern Montilla i critica “la pressió fiscal que ha pujat el govern tripartit”. El president del partit i cap de llista a la circumscripció de Barcelona, Artur Mas, acapara la propaganda per correu convencional i intenta acostar-se als joves que per primera vegada poden votar a les eleccions de la Generalitat: “Per primera vegada pots decidir quin rumb vols per al teu país. Et convido a sumar-te a aquest canvi per fer de Catalunya un país d’oportunitats per a la gent jove”.

a a

a

a
Campanya de CiU per "una Catalunya millor"

Tot i haver criticat amb contundència la formació política del Tripartit, que ha governat Catalunya des de l’any 2003, Artur Mas ha manifestat a RAC1 que “Si els catalans decideixen que hi hagi un govern dèbil al nostre país, el dia 29 de novembre aniré a veure la resta de partits per ordre de vots. Posaré el nostre programa sobre la taula. Amb el partit que vegi que puc salvar la major part del programa, arribaríem a pactar.” De la mateixa manera es va posicionar Mas al debat que TV3 va oferir el passat diumenge 21 de novembre.

José Montilla, actual president de la Generalitat i candidat per a la nova legislatura, ha protagonitzat els cartells propagandístics del PSC, com a “garantia de progrés” o el “superhome normal”. El programa electoral s’ha presentat tant en català com en llengua castellana. Els punts principals de la propaganda del partit socialista català es divideixen en, per una banda, una al·lusió lloadora de la gestió del seu mandat: “amb el govern socialista, Catalunya ha assolit el màxim autogovern, el millor finançament i la màxima intervenció pública de l’Estat de tota la història”. D’altra banda, el programa també mostra la seva posició política entre dreta i independentisme.
a

Cartell electoral del PSC

La intervenció de Montilla al debat de TV3 ha resultat força criticada. El cert és que li va costar arrencar i la seva proposta final del cara a cara amb Artur Mas es va presentar com un atac indirecte a CiU. Emperò, el cop va sortir-li malament. Montilla no s’esperava la resposta contundent del polític convergent, que s’oferí a dur a terme el cara a cara allà mateix. El president de la Generalitat va defensar-se a RAC1: “El candidat de CiU no tenia més sortida que respondre el que va respondre”.

Joan Puigcercós, candidat a la Presidència de la Generalitat, i Ernest Benach, candidat per Barcelona, apareixen al programa electoral per correu convencional del seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya. El lema del partit d’esquerres ha estat “Gent valenta” per decidir el futur d’una Catalunya independent de l’Estat espanyol. Precisament és aquest el centre principal de la campanya del partit de Puigcercós, i així ho va manifestar també al debat de les Eleccions 2010 de TV3, encara que ERC també pretén intervenir en la crisi, la joventut i la identitat catalana. La crítica a d’altres partits amb representació a l’hemicicle es fan evidents amb sentències com “evitarem que CiU i PSC retallin competències a l’Oficina Antifrau” o “no pot ser que [...] el PP sigui el tercer partit de Catalunya”.

a

ERC: "Gent valenta"

Davant la marxa d’importants figures del partit independentista (Rut Carandell, Joan Carretero, Uriel Bertran), arran d’algunes escissions internes, el repte d’ERC és passar per davant del PP a les eleccions: “Si no passem davant del PP no haurem guanyat”, manifestà Puigcercós a RAC1.

Quant al Partit Popular de Catalunya, encapçalat per Alícia Sánchez-Camacho, centra la seva campanya electoral pel 28-N a crear llocs de treball. L’ús alternatiu del castellà i del català posa de manifest la seva política de “llibertat per a usar la llengua que volem”. El PPC es mostra, clarament, en contra de la independència i critica a formacions polítiques com ERC o Solidaritat Catalana de centrar la seva política en el nacionalisme i no en abordar temes com l’atur. Els votants també han rebut una propaganda no oficial del PPC que es mostra com un llistat de crítiques als altres partits i que encoratja als sufragistes a votar el Partit Popular “com a única garantia de canvi a Catalunya i a Espanya”.

a

Alícia Sánchez-Camacho és la candidata del PPC

La candidata a la Presidència de la Generalitat va protagonitzar l’escàndol del videojoc Alícia Croft. Sánchez-Camacho va defensar-se a RAC1: “[El videojoc] va ser un error garrafal de l’empresa [que el va fer].” En referència al bilingüisme que defensa a Catalunya, Sánchez-Camacho va manifestar que “a Catalunya hi ha dues llengües oficials, no crec que hi hagi d’haver una llengua per davant de l’altra.”

En la seva línia ideològica, Iniciativa de Catalunya Verds prioritza, en la seva campanya electoral, “crear ocupació” i “canvia l’economia”, fer front a la crisi amb polítiques socials, aturar el canvi climàtic i constituir Catalunya dins d’un Estat federal. Amb el lema “Verd esperança”, Joan Herrera apel·la a l’expressió poètica per presentar la política ecologista com la solució als problemes. El cap de partit de ICV-EUiA va afirmar a RAC1 que “Em fa emprenyar perquè em temo el pitjor [amb el magatzem nuclear]. Em temo que deixin passar les eleccions i després diguin que ve aquí. [...] Hi ha massa silencis, sobretot, els d’en Mas i d’en Montilla.” dx

a

Campanya d'ICV-EUia: "Verd esperança. Solucions d'esquerres"

El partit d’Albert Rivera, Ciutadans, crida als votants a “rebelar-se”. Com ja havia fet en la campanya anterior, C’s torna a centrar el seu discurs electoral en el bilingüisme en tots els àmbits a Catalunya. El partit Rivera es mostra com una “alternativa progressista, no nacionalista”. Rivera assegura, d’altra banda, bonificacions socials per a les empreses que contractin treballadors menors de 25 anys i majors de 45, i critica les retallades del tripartit.

Albert Rivera, en una propaganda per les eleccions del 28N

Fora dels sis partits amb representació parlamentaria a l’última legislatura, els que han fet sonar més la seva campanya han estat Solidaritat Catalana per la Independència (Joan Laporta), Reagrupament (Joan Carretero), Plataforma per Catalunya (Josep Anglada) i Alternativa de govern (Montserrat Nebrera). També han aconseguit candidatura els partits Escons en blanc – Ciudadanos en blanco, Pirates de Catalunya, Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal i Coordinadora Reusenca Independent (amb la controvertida Carmen de Mairena com a segona de llista per Barcelona).

En fi, la tendència de tots els partits és presentar-se com una alternativa al govern, “millor” a l’actual. La crítica a la resta de candidatures és present en totes les campanyes, mentre que l’explicació del “com” pretenen desenvolupar les solucions que presenten manca en les propagandes electorals.

CARTA 4: DOMINAR LA LLENGUA I ELS ARGUMENTS

Benvolgut Sr. Pons,

Dues setmanes enrere, vostè vingué a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB on curso primer de periodisme. Vaig assistir a la conferència i de tot el seu discurs vaig retenir sobretot una premissa que trobo molt interessant: “cal dominar la llengua i, a través de les paraules, argumentar”. Al voltant d’aquesta afirmació es desenvoluparà la meva carta.

Si ja es domina la llengua, és necessari dominar també els arguments? En primer lloc, evidentment, un periodista ha de disposar dels recursos lingüístics suficients per a poder crear i travar bé el missatge. Però no tan sols això, sinó que, a més, necessita fer ús d’aquestes eines per a aconseguir que el seu discurs pugui ser desentrellat perfectament pels receptors.

D’altra banda, però, cal fer referència a la segona part de la seva manifestació. No hi estic del tot d’acord. La seva premissa s’aproxima molt a les teories d’oratòria de Ciceró, orador romà que considerava que saber i poder convèncer era el més important en un discurs oral, encara que també es podria aplicar a l’escrit o a l’audiovisual. Un periodista, és cert, ha d’orientar les seves explicacions amb versemblança, però això no hauria d’excloure la veritat, una qüestió que, per a alguns, és simplement ètica. Per tant, el professional de la comunicació no ha de buscar un discurs ple d’arguments per a persuadir els receptors del missatge periodístic, sinó que els ha d’usar per a ajudar-se a explicar la veritat i raonar per què la concep d’una manera i no d’una altra.

A Cartes a Clara, una periodista del segle XX, vostè afirma que “l’escriptor que domina la llengua domina, també, els arguments”. Crec que aquesta frase és substancialment diferent a la declarada per vostè mateix durant l’acte a la facultat. El sentit de la primera exposada per mi en aquesta carta dóna més importància als arguments que a la llengua, que s’expressa només com un mitjà per a arribar a l’objectiu de persuadir els receptors. En canvi, la tesi del seu llibre, contràriament, posa èmfasi en la llengua. L’escriptor es mostra, en aquest segon cas, com aquell que necessita dominar la llengua per a dominar els arguments. Emperò, no es presenta aquesta darrera capacitat com a una obligació, sinó com a una possibilitat.

En fi, l’art de persuadir es basa en el bon ús d’arguments, però en el periodisme cal explicar la veritat. La llengua ha d’ajudar a fer més fàcil la transmissió dels missatges, però no s’han d’argumentar mentides.

Cordialment,

Alba Mora

L’espai se situa entre dues de les facultats de la UAB

La universitat disposa d’un acollidor racó on poder descansar amb tranquil·litat

L’espai a l’aire lliure entre les facultats de “Ciències Polítiques i Sociologia” i “Ciències i Biociències” amaga un racó tranquil i acollidor a la riba d’un petit rierol sec. La llum solar d’un migdia tardorenc penetra entre el brancatge i il·lumina el paisatge alhora que ofereix un joc d’ombres on els estudiants hi poden descansar. L’aire fresc que es respira contrasta amb l’ambient urbanístic que desprenen els edificis de ciment que s’entreveuen al fons de la imatge.

L’herba natural que cobreix el terra és d’un color verd suau i la seva mida no sobrepassa els cinc centímetres, encara que la gespa presenta importants clapes que deixen al descobert sorra d’un color marronós. Les fulles caduques del terra evidencien l’estació de l’any en la qual ens trobem i aporten moviment a la imatge.

La gamma de verds es completa amb els arbres i arbustos que adornen la perspectiva. En un segon pla, s’alcen dos prominents arbres de fulla fosca. A l’esquerra, s’observa un grup de petits arbustos disposats de manera arbitrària. D’entre aquests en destaquen dos de més grans i frondosos. A la mateixa banda de la imatge, hi ha una gran plantació de canyes les flors roses de les quals ressalten sobre la predominant vegetació verda. El paisatge es complementa amb un arbre més petit que els altres dos del centre, just al seu costat dret, però el color del seu fullatge és força més intens.

La petjada humana en aquest racó de la universitat es fa evident amb les dues escombraries de metall rovellat a la banda esquerra. També es palesa amb la construcció de bancs i taules de fusta, situats en primer pla, que van destinats als alumnes o professionals que vulguin passar una estona a l’aire lliure. Una de les activitats principals que es desenvolupen al voltant d’aquest espai obert és l’estudi. Sis alumnes estan asseguts en una de les taules; parlen i discuteixen sobre un temari i intenten orientar les seves opinions cap a un punt en comú. Aquest grup d’estudiants actua amb molta interacció i dinamisme. El moviment dels nois i noies d’una banda a altra de la taula és constant. La taula del davant està ocupada per tres estudiants més que aprofiten el temps per descansar, una altra de les activitats principals dutes a terme en aquest lloc. Un d’ells marxa un moment, però torna de seguida.

La taula de la banda esquerra està ocupada per una senyora de mitjana edat que parla per telèfon. Mentrestant, la dona apunta notes en una llibreta. Just al seu darrere, una parella de nois gaudeixen del seu temps lliure estirats a l’herba sobre un jersei. Són estudiants i així ho demostren les seves respectives motxilles plenes de llibres i la carpeta distintiva de la universitat. Un altre noi els ve a buscar i tots tres se’n van després de recollir els seus objectes personals.

LA GUERRA DE MÉS A PROP

TÍTOL: Territorio comanche
AUTOR: PÉREZ-REVERTE, Arturo
ANY: 1994 (edició de 2001)
EDITORIAL: Alfaguara
PÀGINES: 144
PREU: 16,50 €

El desenvolupament de la tecnologia ha permès que des de fa una vintena d’anys els mitjans de comunicació millorin els seus recursos tècnics per a poder acostar la guerra a la resta del món. Emperò, ja des dels historiadors grecoromans han estat molts els autors que han plasmat les seves experiències en conflictes bèl·lics mitjançant l’escriptura. Arturo Pérez-Reverte, autor de Territorio comanche, ha estat un dels grans reporters de guerra, que durant vint-i-un anys va arriscar la seva vida per aconseguir una història, una imatge, un testimoni.

Pérez-Reverte va escriure Territorio comanche durant el 1993 i el 1994 entre Sarajevo i Mostar. Aleshores, Pérez-Reverte cobria la seva última batalla a Bòsnia per RTVE, que deixaria la professió periodística per centrar-se en la literatura.

A l’obra que ens ocupa se’ns explica l’experiència de dos personatges exercint una corresponsalia a les Guerres dels Balcans. La trama, iniciada in media res, gira al voltant d’una tarda en la vida com a professionals de Barlés, el periodista, i Márquez, el càmera, molt a prop del pont de Bijelo Polje, al nord de Montenegro. Paral·lela a aquesta història principal, se n’exposen d’altres, sense cap ordre cronològic, amb l’única intenció d’enriquir el relat i emfasitzar l’objectiu d’aquesta novel·la: aproximar la duresa de la guerra a aquells que ens hi trobem més aliens.

Un narrador omniscient és la veu que explica la història en minúscula, però també la Història en majúscula. Al mateix temps que se’ns presenta l’experiència de Barlés i Márquez, l’autor inclou referències històriques interessants per a qualsevol periodista o expirant a ser-ho. Així doncs, cal fer una interpretació del final obert de la novel·la en aquesta direcció. De la mateixa manera que la Història no acaba mai, tampoc ho fa la història d’aquest relat, ja que finalitza a la meitat d’una acció i es deixa la continuació de la narració en mans de la imaginació dels lectors.

Al llarg de la novel·la, hi apareixen anomenats altres reporters de guerra, tals com Alfonso Rojo i Gervasio Sánchez, i anècdotes de les seves respectives experiències professionals. A partir d’aquí, Pérez-Reverte analitza el periodisme de guerra i critica els “parlamentarios, intelectuales, ministros, presidentes del Gobierno, periodistas con mucha prisa y sopladores de vidrio en general”, als quals es refereix com a “domingueros”, que anaven a viure en primera persona els conflictes per a aconseguir una falsa imatge pública de valentia i compromís.

Com a contraposició d’aquest periodisme hipòcrita, el llibre també ofereix consells i pautes per tal d’exercir bé aquesta professió i per sobreviure una guerra. Pérez-Reverte pretén alliberar el reporterisme de la imatge de senzillesa que alguns tenen d’aquesta activitat: “Y es que la gente cree que uno llega a la guerra, consigue la foto y ya está. Pero los tiros y las bombas hacen bang-zaca-bum y vete tú a saber.”

Les brillants descripcions de Pérez-Reverte de situacions perilloses i la dificultat a l’hora de treballar en una guerra poden despertar dues sensacions oposades als futurs periodistes: d’una banda, ganes irremeiables de viure una experiència similar en la seva pròpia pell, o adonar-se que aquesta branca del periodisme no és el seu camí, ja que es necessita molt valor mentalment i físic. A més d’aquesta fortalesa, el reporterisme de guerra requereix dedicar-hi totes les hores del dia. Doncs, s’ha de saber conviure amb el fet que la vida personal se sotmeti a la vida laboral.

Territorio comanche no descobreix res de nou quant a la crueltat de la guerra, però sí que ens ensenya una duresa diferent. La soledat i el temor passen a ser companys del corresponsal, que intenta superar-los amb alcohol i d’altres “entreteniments”. I també l’autor exposa la part més humana dels periodistes de guerra. Aquests professionals no es mostren impassibles davant de la mort i les tragèdies personals de tots els que pateixen les conseqüències dels conflictes.

Per sobre de tot, la novel·la vol reflectir que l’horror de la guerra és universal en totes i cada una de les guerres contemporànies i de la història en general, especialment, perquè sempre hi ha aquells, els més innocents, que pateixen la pitjor part del conflicte. En paraules de Pérez-Reverte: “Cuando lo de Troya yo era muy joven, pero en los últimos veinte años he visto unas cuantas. No sé que os contarán otros; pero yo estaba allí, y juro que siempre es la misma: un par de desgraciados con distinto uniforme que se pegan tiros el uno al otro, muertos de miedo en un agujero lleno de barro, y un cabrón con pintas fumándose un puro en un despacho climatizado, muy lejos, que diseña banderas, himnos nacionales y monumentos al soldado desconocido mientras se forra con la sangre y con la mierda. La guerra es un negocio de tenderos y generales, hijos míos. Y lo demás es filfa.”

Malgrat presentar-se com a obra de ficció, el cert és que mai sabrem quanta part de veritat hi ha en el relat. Pérez-Reverte se serveix de la seva experiència personal per a transmetre com es viu una guerra en directe sent reporter. D’altra banda, el personatge de Márquez és clarament un retrat de José Luis Márquez, amic i company del periodista espanyol en més d’una corresponsalia a qui, entre d’altres, li dedica aquest llibre.

En una anàlisi centrada a la importància literària de Territorio comanche, s’ha d’insistir en l’estil propi aconseguit per l’autor. La barreja d’argot periodístic, paraules literàries i col·loquialismes i vulgarismes serveixen per instruir i construir una història en forma de novel·la, alhora que rebaixar la tensió i expressar millor la ràbia i la impotència davant d’una situació terrible com les Guerres dels Balcans. És a dir, Pérez-Reverte s’identifica per amalgamar virtuosament frases amb una forta càrrega emotiva i descripcions de la guerra des d’una posició gairebé flegmàtica.

Fotografia que mostra la Guerra dels Balcans

Com ja s’ha dit pàgines enrere, la història se situa a pocs metres d’un pont a Bijelo Polje, que etimològicament significa “camp blanc”, certament una paradoxa històrica, ja que la zona dels Balcans va ser més aviat un camp roig durant la guerra, ple de sang i de morts. D’altra banda, els ponts agafen una rellevància important en el relat, en primer lloc, perquè es converteixen en una obsessió per un dels protagonistes del relat, Márquez, però també per la importància en una guerra de construccions com aquestes. A més, el pont esdevé la metàfora de la poca distància que separa la vida de la mort en un conflicte bèl·lic, en definitiva, la infinitat de possibilitats de morir en una guerra, sent-hi un implicat directe o no.

Arturo Pérez-Reverte aconsegueix crear una història al voltant de la sentència següent: “la bala que te mata es la que no oyes pasar”. Ras i curt: l’escriptor i periodista fa arribar als lectors que és essencial conviure amb la mort en una guerra. Pérez-Reverte, a més, aprofita la seva experiència com a corresponsal de guerra per a transmetre la constant lluita d’aquests periodistes per a sobreviure i per a acomplir amb les exigències de la professió.