PRÀCTICA 03: NOTÍCIA

Augmenta la població obesa operada a Espanya

Entre 3.000 i 4.000 afectats d’obesitat mòrbida són intervinguts cada any

La majoria d’operacions per la malaltia clínica severa es practiquen a Madrid i a Catalunya

a

a

Els centres hospitalaris espanyols operen anualment entre 3.000 i 4.000 pacients amb obesitat mòrbida. Més del 50% d’aquestes intervencions quirúrgiques es realitzen a Madrid i Catalunya, segons ha informat el cirurgià Juan Carlos Ruiz de Adana de l’Hospital de Getafe a l’agència EFE.

L’especialista va anunciar l’augment del nombre de persones que pateixen obesitat mòrbida. Ruiz de Adana afirmà també que les operacions per aquesta malaltia han incrementant en el darrer lustre. Concretament en el seu hospital es realitzen entre dues i tres intervencions setmanals, és a dir, el doble que cinc anys enrere.

L’especialista Ruiz de Adana va afegir, a més, que les dones representen el 80% dels afectats per obesitat mòrbida. La majoria d’elles tenen entre 35 i 40 anys.

El cirurgià de l’Hospital de Getafe ha ofert aquestes declaracions a resultes de la mort d’un home de mitjana edat de 213 quilos de pes per una parada cardiorespiratòria. El passat dissabte, els bombers van aconseguir rescatar l’individu després que aquest últim es tranqués el maluc, però va morir un cop ingressat a l’hospital. L’home esperava ser intervingut quirúrgicament des de feia dos anys.

Aquest últim cas de mort per obesitat mòrbida és un exemple que aquesta malaltia comporta, també, un elevat risc de mortalitat primerenca, tant en homes com en dones. La important diferència entre l’esperança de vida dels individus que pateixen obesitat severa i els que no és sobretot evident en els joves.

La població obesa acumula de manera excessiva grassa corporal. Conseqüentment, les persones afectades per obesitat severa poden patir altres malalties o patologies, tals com la hipertensió, la diabetis, malalties cardíaques o coronàries o l’augment del colesterol.

PRÀCTICA 02: TITULARS (1)

A
1. "Assassinat a Madrid"

Un jove menor d’edat mor apunyalat a Madrid

A
a
a
a
2. "Inauguració Cinema Girona"

Girona supera el rècord en omplir el cartró de crispetes

més gran del món
A

aa
a

3. "Pemex"

Un avís de bomba evacua 2.000 treballadors d'una petroquímica
a

a a
a

4. "Incendi a Barcelona"

Un home mor a casa seva per causes desconegudes

a
a
a

5. "Obesitat mòrbida"

Entre 3.000 i 4.000 persones amb obesitat mòrbida són operades cada any

PERIODISME: UN MÓN AMB DUES CARES

TÍTOL: Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo
AUTOR: KAPUŚCIŃSKI, Ryszard (Edició de Maria Nadotti)
ANY: 2002
EDITORIAL: Editorial Anagrama, S.A.
PÀGINES: 128
PREU: 6 €






a

Gabriel García Márquez exposà en la seva autobiografia Vivir para contarla, publicada l’any 2002, que el periodisme és el millor ofici del món. Han estat molts els periodistes que han fet d’aquesta tesi una realitat, però d’entre ells en destaca el doctor honoris causa per la Universitat de Varsòvia Ryszard Kapuściński. Nascut a Polònia ara fa setanta-vuit anys, Kapuściński fou el reporter de guerra per excel·lència. Convisqué entre la fam i la misèria, amb l’únic objectiu de fer conèixer la veritat d’una part del món tan desconeguda com Àfrica, i es convertí en l’autèntica veu dels oblidats, dels no escoltats.

Los cínicos no sirven para este oficio (2002) recull tres converses que el periodista polonès mantingué en tres situacions diferents: un congrés, una entrevista i un cara a cara amb el crític d’art John Berger. Aquesta ressenya se centrarà sobretot en la primera d’elles per ser-ne la que ens toca de més a prop.

El terme periodisme (i similars) no apareix, en cap dels diccionaris i enciclopèdies principals en llengua catalana o castellana, relacionat al concepte de veritat. Tanmateix, el bon periodisme i el dolent es diferencien, precisament, en el grau de veritat que cada un d’ells inclou. En aquest sentit, Kapuściński alerta que actualment l’ofici de periodista ha canviat la seva finalitat original de difondre la veritat i l’ha substituït per la de produir espectacle. El periodisme, en definitiva, ha passat a ser un gran negoci dirigit per empresaris, dins del qual els mitjans de comunicació es preocupen més per competir entre ells que per explicar la realitat dels fets. S’ha eliminat, en conseqüència, la figura d’un dirigent experimentat en l’àmbit periodístic amb la possibilitat d’aconsellar i mirar pel bé de la professió.

Pel reporter polonès, un bon periodista hauria de ser exigent, capaç de renovar els seus coneixements constantment, amant de la seva professió i, per sobre de tot, humà. Les males persones no poden formar part d’aquest ofici (d’aquí el títol del llibre que ens ocupa). Certament, es necessita complicitat, ètica, saber els nostres límits, encara que això no ens pot dur mai a l’alteració o ocultació de la realitat. D’aquesta manera, Kapuściński proposa altres formes d’extreure informació, passant a ser l’observació, així doncs, una capacitat fonamental pel periodista.

D’altra banda, que dins del periodisme realitat i ficció siguin dues cares de la mateixa moneda és malauradament una evidència, que hauria de preocupar tant a professionals com a consumidors però, en especial, a futurs comunicadors: està en les seves mans poder redreçar la situació. Caure en la mentida és fàcil, molt fàcil. La pressa és un dels motius principals, però també ho són la incertesa, les dificultats per trobar la veritat o interessos econòmics i ideològics dels mitjans. El gran problema és si aquesta mentida és fruit de la manipulació intencionada. És imprescindible saber, tant per aquells que comencen com pels que ja fa temps que s’hi dediquen, que el periodisme no ha de crear la història, sinó explicar-la a mesura que es desenvolupa.

Agafant com a referència la frase “El nostre problema no és la ignorància; és tan sols que sabem massa coses que no són veritat.”, de Josh Billings, humorista del segle XIX, podem aplicar-ho al pensament de Kapuściński quan afirma que la televisió, la ràdio i la premsa es dediquen, cada vegada més i de manera més preocupant, a donar-ho tot fet als receptors, sense deixar que aquests puguin descobrir el rerefons de les informacions que li són transmeses. L’espectador, oient o lector interessat en conèixer el món on viu, per tant, haurà d’investigar per si mateix, si la situació dels mitjans de comunicació continua escollint les notícies per altres raons que no la voluntat de donar llum a la veritat. Malgrat tot la responsabilitat d’investigar, analitzar i donar a conèixer la realitat hauria de recaure sobre els professionals de la comunicació.

No es pot acabar aquesta reflexió sense fer esment de la censura. Aquesta eina ha estat usada al llarg de la història per grans caps de poder que volien adaptar-la, disfressar-la de tal manera que ells en sortissin beneficiats. Per contraposició, trobem la llibertat d’expressió, un bé molt preuat però, en algunes ocasions, també mal usat. Aquest dret humà no pot substituir, en cap cas, el respecte i la capacitat d’empatia. En fi, la veritat és un bé menyspreat per una gran part del periodisme. S’ha de lluitar contra aquesta realitat i reconvertir aquesta professió en, com deia García Márquez, la millor del món.

LA UAB ACULL L'EBU TRAINING 2010

L’Assemblea de l’EBU Training d’enguany arriba a l'Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació de l’Autònoma. Representants de televisions d’arreu d’Europa assisteixen al congrés per debatre la capacitat de competir dels mitjans de comunicació públics.

Facultat de Ciències de la Comunicació, Universitat Autònoma de Barcelona.

L’acte, organitzat per la European Broadcasting Union, ha portat una àmplia representació dels principals mass media públics d’Europa. Els amfitrions de l’Assemblea seran el Gabinet de Comunicació i Eduació i l’Institut de Ràdio Televisió Espanyola.

El Degà de la Facultat, Josep M. Català, ha inaugurat les dues jornades amb un discurs en el qual ha destacat la importància de l’ètica i d’una comunicació ecològica. El catedràtic José Manuel Pérez-Tornero, professor de la universitat i director del Gabinet de Comunicació i Educació de la UAB, ha valorat el canvi d’actitud, de pensament i del mètode de treball, així com el coratge com els elements necessaris per sortir de la crisi. La presentació ha conclòs amb Marta Abat, responsable de les relacions internacionals de RTVE, que ha obert les portes als futurs professionals de la comunicació.

Les sessions del matí d’aquest dijous 21 d’octubre han començat amb força minuts de retard i amb problemes tècnics. Donald-Iain Brown, de la BBC d’Escòcia, ha actuat com a moderador del debat, i Julien Schiess ha permès la interacció entre els experts i els estudiants mitjançant el blog oficial de l’Assemblea.

La primera sessió del dia ha reunit als professionals de la comunicació Rune Haug (NRK, Noruega) i Charles Runcie (BBC, Regne Unit). La secció d’esports de RTVE també ha estat representada en aquest primer debat, titulat “Think like a sportsman” i orientat al periodisme esportiu.

Els participants de la primera sessió, moderats per Brown.

El noruec Haug, que treballa amb quatre dels millors esportistes del seu país, ha remarcat la necessitat que esportistes i periodistes aprenguin un dels altres. El següent en oferir la seva posició ha estat Runcie, després de guanyar-se el públic local amb una captatio benevolontiae sobre la victòria del F.C. Barcelona en el partit contra el F.C. Copenhaguen. El periodista anglès ha volgut insistir en la importància d'un aprenentatge constant, la motivació i el rigor.

El representant de RTVE ha afegit que la clau de l'èxit és una bona oferta de continguts. Preguntat per quins aspectes poden els altres departaments aprendre del d'esports, ha al·ludit al treball en equip per aconseguir el millor. Rune Haug ha respost a aquesta pregunta amb quatre fonaments essencials: bona organització, flexibilitat, passió i diversió i atrevir-se a cometre errors.

El moderador Brown també ha preguntat als tres experts què cal fer per introduir canvis i que els programes no es repeteixin. RTVE busca noves estratègies, sobretot gràfiques, per innovar, mentre que NRK destaca l'adaptació al desenvolupament de la societat, és a dir, ser on és la gent i usar plataformes digitals com Facebook i Twitter.

Els tres participants d'aquest primer debat han coincidit que el departament d'esports és un dels més competitius, sinó el que més. Els periodistes esportius volen aconseguir les millors històries i els millors comentaris, segons Rune Haug, que considera la competència extremament important.

D'esquerra a dreta, Schiess, Kraan, Brown i Gubbay.

La segona sessió de la jornada s'ha centrat en els mitjans socials, protagonitzada per Jens Kraan (NOS News, Països Baixos) i Alex Gubbay (BBC News, Regne Unit). Kraan ha iniciat el debat i ha comentat que el deure del periodista és ser a tot arreu sempre i per tothom. Actualment, això és més fàcil amb les noves xarxes socials.

Alex Gubbay ha reconegut que els mitjans de comunicació no poden ignorar els mitjans socials. Aquestes plataformes, ha continuat, estan canviant la manera que el periodisme connecta amb l'audiència, i ofereixen un immens ventall d'oportunitats.

La interacció amb el públic ha permès que tant els assistents al congrés com els que l'han seguit vie Internet hagin tingut l'oportunitat de preguntar com treballen en les seves respectives televisions públiques.

La primera jornada conclourà amb dues sessions dedicades al futur de les tecnologies i a l'ensenyament i la competició en els llocs de treballs. El proper divendres tindrà lloc la segona jornada que anirà orientada al canvi que s'han de plantejar les organitzacions per poder competir, l'aprenentatge en una radiodifusió pública i la manera com els professionals poden treballar conjuntament per fer créixer la creativitat.

PRÀCTICA 01: LIDS

a

1. "Incendi a Barcelona"

Un hombre de identidad todavía desconocida es hallado muerto en una vivienda de Ciutat Vella en Barcelona. Los bomberos de la ciudad lo han encontrado tras ser advertidos por un vecino. Según el cuerpo de bomberos, la causa de la muerte sería el humo del incendio que una colilla mal apagada sobre un colchón habría provocado.

a

a

a

2. "Obesitat mòrbida"

a

Els centres hospitalaris espanyols operen anualment entre 3.000 i 4.000 pacients amb obesitat mòrbida. Més del 50% d’aquestes intervencions quirúrgiques es realitzen a Madrid i Catalunya, segons ha informat el cirurgià Juan Carlos Ruiz de Adana de l’Hospital de Getafe a l’agència EFE.

REFLEXIÓ A POSTERIORI

Què es considera notícia? Teòricament, a l'hora d'escollir què és i què no notícia es tenen en compte valors tals com l'interès públic, la proximitat del fet en relació al receptor, la continuïtat, la confrontació entre dues parts... Sent així, i agafant el cas de la vaga general del passat 29 de setembre al terme municipal de la Garriga, podem arribar a dues conclusions.

En primer lloc, i tenint en compte les circumstàncies pacífiques en les quals es va desenvolupar la parada a la població vallesana (http://albamoraantoja.blogspot.com/2010/09/des-de-ben-dhora-al-mati-la-vaga.html), és perfectament comprensible que els mitjans de comunicació amb un àmbit de distribució a Catalunya no se'n fessin ressò. Aquests se centraren molt, més enllà d'ideologies i interessos, a la capital catalana, on, certament, hi transcorregueren els principals i més significatius successos: des de manifestacions de sindicats i antisistemes a atacs contra les forces d'ordre.

Això no obstant, els mateixos valors notícia aplicats en l'àmbit autonòmic, s'haurien de poder traslladar als mitjans locals. Sorprèn, doncs, que no s'hi faci cap tipus de referència. El 9 Nou del Vallès Oriental va centrar les seves pàgines dedicades a la vaga a les ciutats de Granollers i Parets, de la mateixa manera que els informatius de VOTV tampoc seguiren la situació a la Garriga. Ambdós mass media podrien disculpar-se amb els conceptes físics d'espai i temps, és a dir, que es van veure condicionats per la durada del noticiari i per les limitacions espacials d'un diari.

Ara bé, després de la repercussió que la vaga general va tenir a tot l'Estat i, en concret, a la Garriga, i de la propaganda que se'n va fer dies abans, no es pot entendre que cap publicació del municipi considerés aquell dia com a notícia. Precisament pel fet que no es produïssin destacats aldarulls, les revistes locals haurien d'haver explicat com es visqué la vaga a la Garriga perquè les expectatives d'aquesta eren molt grans. Hauria estat interessant pels lectors saber què en pensaven els seus conciutadans i quins motius els varen dur a adherir-se o no a la parada convocada pels sindicats.

Ras i curt: el periodisme hauria de poder satisfer un públic majoritari, així com explicar la veritat dels fets, sense ometre ni variar informació. En aquest sentit, la vaga a la Garriga s'hauria d'haver cobert i s'haurien d'haver analitzat les seves conseqüències, bones o dolentes, més o menys significants, perquè l'interès que suscitava aquesta convocatòria radicava en saber la quantitat de treballadors que s'hi unirien, fins i tot a nivell local.

CARTA 2: ELS TITULARS POLÈMICS

Benvolgut Sr. Pons,

Dedicaré la carta d’avui a parlar sobre els titulars polèmics. Els experts del rang diuen que titular és la feina més difícil per a un periodista. La meva petita experiència em demostra que veritablement és així. Cal fer una síntesi molt acurada en una línia o dues que condensin la dada més rellevant d’una notícia i trobar les millors paraules per a poder expressar-la. I això requereix, precisament, una forta capacitat de síntesi i un gran domini de la llengua.

Hi ha qui té aquestes dues darreres habilitats molt desenvolupades i les aprofiten, malauradament, per crear titulars que busquen l’ambigüitat, la polèmica, una marcada ideologia, la possibilitat de ser subjectes a crítica, la confrontació amb una certa oposició, la reacció dels protagonistes de la notícia en qüestió, expressar allò que ningú s’atreveix a manifestar i, per sobre de tot, vendre. La pregunta, doncs, seria la següent: com encaixen els titulars polèmics amb la venerada ètica periodística?

A Cartes a Clara, vostè fa referència a un titular seu que sortí publicat al diari Avui: “Ha mort Salvador Espriu, poeta nacional de Catalunya”. Però per què aquest titular on s’hi diu una veritat gens ofensiva (Espriu fou el poeta del poble català) és considerat com a polèmic i en canvi d’altres usats a periòdics amb una tendència ideològica molt marcada, com El Mundo o La Razón, no? Personalment opino que la diferència està en qui emet aquest titular. Les paraules “nacional” i “Catalunya” juntes sempre desperten controvèrsia, mentre que els altres ja han estat acceptats com a normalitat.

Recordo que, poc menys de quatre anys enrere, el propietari d’un bloc publica una entrada titulada “SGAE=lladres”. La SGAE, fins i tot, va demanar-li que la retirés juntament amb tots els comentaris que havien fet altres blocaires. Encara que aquest titular no aparegué en cap publicació, ni fou emès per cap periodista de renom, la veritat és que la polèmica que suscità pot servir-nos d’exemple.

Ras i curt: la missió d’un periodista és, senzillament, transmetre la veritat tal com és, sense floritures ni opinió, despullat de qualsevol rerefons amb doble intencionalitat.

Cordialment,

Alba Mora

ANÁLISI DEL 29-S: COMPARACIÓ DEL SEGUIMENT DE LA VAGA GENERAL DE DIFERENTS DIARIS

Per dur a terme l’anàlisi del seguiment de la vaga general del 29 de setembre realitzat per diferents diaris, utilitzarem premsa de tirada nacional: el Periódico, La Vanguardia, El País, El Mundo, La Razón i ABC, que responen a ideologies diverses, que ens permetran fer-nos una idea sobre com es pot tractar una mateixa notícia des de diferents perspectives, concretament, el dia després dels fets.

En primer lloc, cal fixar-nos en la magnitud geogràfica d’aquest seguiment per part de cada un dels periòdics, i advertim que La Vanguardia i el Periódico de Catalunya se centra en els fets a Barcelona, on s’hi concentraren els incidents més destacats en territori català, mentre que la resta publica una crònica més general de la convocatòria.

Les xifres donades pels diferents periòdics, d’altra banda, divergeixen de manera poc significativa, ja que són molt aproximades. Segons les fonts de La Vanguardia, van ser quaranta-dos els detinguts al centre de la capital catalana (un total de cinquanta-nou a Catalunya), dades que coincideixen amb la informació d’el Periódico de Catalunya i d’El Mundo. Tot i així, no coincideixen amb el nombre de ferits: mentre el primer dóna la xifra de cinquanta-set, vint-i-vuit dels quals eren policies, aquestes dades s’arrodoneixen en el segon: seixanta ferits (trenta policies). Les xifres que donà El Mundo dels ferits a Catalunya s’assimilen molt a les ja exposades: cinquanta-set en total (trenta d’ells Mossos d’Esquadra). Si bé El País coincideix amb La Vanguardia quant als ferits, el diari propietari del Grupo PRISA fa un còmput total de trenta-tres detinguts. És necessari destacar, també, que La Razón numera cinquanta-tres detencions a Catalunya i trenta-sis a Barcelona.

Pel que fa als sectors paralitzats, la premsa coincideix en qualificar la vaga de “no general”. La indústria va ser el sector principal a adherir-se a la vaga, en detriment a la petita i mitjana empresa, la sanitat i l’ensenyament. La Razón fa un seguiment especificant la incidència de la convocatòria en cada sector i anuncia, efectivament, que per gairebé el cent per cent dels treballadors de l’àmbit sanitari, educatiu, administratiu i cultural fou un dia laboral més. El titular de l’ABC, “El 29-S se jugó en los polígonos y se diluyó en las ciudades”, resumeix perfectament la generalització a tots els diaris que hem escollit que els piquets tingueren més incidència a les zones industrials. El Mundo va més enllà i especifica que el fracàs de la vaga es deu, bàsicament, a la crisi que pateix el país: por a l’acomiadament, no poder permetre’s no cobrar un dia, la poca confiança en el triomf de les reivindicacions... Malgrat això, cal dir que la premsa fa ressò tant de les xifres donades per la patronal, les quals anuncien una vaga poc seguida, mentre que pels sindicats, com indica El País, el vuitanta per cent dels assalariats no anaren a treballar.

Així doncs, queda clar que la premsa nacional no discrepa ni en les xifres ni en les diferents interpretacions donades pels protagonistes (govern, sindicats i patronal). Això no obstant, és cert que cada un d’ells en fa individualment la seva interpretació. El Mundo i ABC es posen d’acord en el títol “Fracaso general”, indicant que la vaga general no ha estat cap èxit en tots els sentits: pels sindicats, encara que aquests promocionin el contrari, i pel Govern Zapatero, per haver-se sentit tant discutida la seva reforma laboral. Quant a el Periódico de Catalunya i La Vanguardia, que ja hem comentat que se centra més en els aldarulls a Barcelona, ressalten el fracàs dels sindicats en els serveis i sectors comercials de petita i mitjana empresa, així com del seu èxit a les zones d’indústria. Per últim, destaca el titular d’El País “Seguimiento moderado del paro”, que exemplifica, novament, una majoria de l’àmbit industrial i del transport públic (que sí complí els serveis mínims) secundant la vaga en contraposició a l’escassa participació dels altres sectors.

El ressò internacional de la vaga general també s’ha fet palès en els diaris que analitzem. En concret, La Razón i ABC expliquen els casos de Regne Unit, Estats Units, França, Alemanya, Argentina, Veneçuela i Perú. La primera de les publicacions comenta l’anàlisi que en fan altres diaris fora d’Espanya, també amb interpretacions diferents. Des del continent americà, es dóna una clara victòria a sindicats i vaguistes, mentre que a Europa s’avalua la parada laboral com una posada a prova del govern i, fins i tot, com a fracàs de convocatòria. Tres-centes persones a Perú, com recull ABC, se solidaritzaren amb la vaga a Espanya organitzant una marxa.

Centrant-nos en els successos transcorreguts a Barcelona, tots coincideixen en el “camp de batalla” en què es convertí la ciutat comtal el dia de la vaga. De la mateixa manera, la manifestació que va recórrer pels carrers de la capital catalana ha estat qualificada per aquests diaris com a pacífica i sense incidents destacats. En aquest cas, sindicats i Guàrdia Urbana discrepen de nou en el nombre de manifestants: 400.000 i entre 130.000 i 140.000, respectivament, segons La Vanguardia i El Mundo. La Razón destaca com a titular el crit amb què alguns manifestants demanaven la dimissió de Zapatero a Andalusia. Un grup d’antisistema, d’altra banda, va revolucionar la ciutat protagonitzant destacats disturbis. Se centraren, .sobretot, davant l’edifici de l’antiga seu de Banesto a Plaça Catalunya, ocupat per “okupes” des del dissabte de la setmana anterior.

En darrer lloc, és imprescindible fixar-se en l’opinió de Govern i oposició. La Vanguardia recull el balanç que ERC i ICV van fer de la vaga, a la qual es referien com a “exitosa” i les seves exigències a Zapatero que escoltés al poble i rectifiqués la reforma laboral. El Mundo, en canvi, dedica una avaluació de les declaracions de Mariano Rajoy, cap de l’oposició, sobre la vaga, que considera com un fracàs de Govern i sindicats, tal i com la definia l’ABC.

D’altra banda, des del Govern es té una visió molt diferent. Segons La Vanguardia, des de la Moncloa s’avaluà la vaga de tranquil·la, que transcorregué sense incidents rellevants, tot i que també “lamenta que en la huelga pueda haber algun incidente no deseado”. Des d’El País s’accentua l’anàlisi cap a la no rectificació de la reforma per part del Govern Zapatero i la suavització dels aldarulls, però es dóna per positiu que l’Executiu no hagués negat la vaga i que es pactés els serveis mínims. El Mundo, a més, destaca el principi d’acord del Govern amb un dels principals sindicats, la UGT, encapçalat per Cándido Méndez.

Ras i curt, si bé les xifres donades pels diferents periòdics no divergeixen gaire (nombre amunt, nombre avall), cada una de les publicacions de tirada nacional avaluen els més perjudicats per la vaga: govern, sindicats, patronal o treballadors, així com la repercussió d’aquesta dins del Govern i a l’oposició. El seguiment dels diaris també es diferencia en els diferents llocs analitzats: els diaris catalans centrats en els fets a Barcelona, i la resta oferint una visió més general i, fins i tot, internacional.