RELAT D'UN HEROI

TÍTOL: Relato de un náufrago
AUTOR: GARCÍA MÁRQUEZ, Gabriel
ANY: 1970 (edició de 1985)
EDITORIAL: Círculo de Lectores
PÀGINES: 184
PREU: 4,90 €

A finals del febrer de 1955, el destructor colombià A.R.C. «Caldas» va naufragar en el seu viatge de tornada al port de Cartagena des de terres nord-americanes. La història de Luis Alejandro Velasco, un dels vuit mariners embarcats al vaixell de guerra, va transcendir al ser l’únic supervivent conegut i després d’aconseguir sobreviure durant deu dies sol a alta mar. Relato de un náufrago (1970) recull el reportatge de Gabriel García Márquez que el periodista colombià publicà en catorze entregues sobre la història del jove nàufrag al diari El Espectador al llarg de l’any 1955.

Encara que García Márquez és més conegut per la seva excel·lent literatura, el cert és que el cèlebre colombià ha dedicat tota la seva vida al món del periodisme, fins i tot abans de convertir-se en l’escriptor que va guanyar el premi Nobel de Literatura el 1982. El Gabo fusiona, en els seus reportatges, l’estil periodístic i l’estil literari amb una gran qualitat. Precisament Relato de un náufrago suposa una brillant amalgama de periodisme i literatura, doncs, de la investigació i la comunicació d’un fet real i una estètica delicada i artística.

El to que empra García Márquez per redactar el relat de Velasco resulta molt proper gràcies al llenguatge transparent, directe i clar usat però, sobretot, degut al seu estil gràfic que permet visualitzar cada una de les imatges que descriu. Aquest tret tan característic de l’escriptor colombià permet organitzar el text tal com si fos una obra cinematogràfica i, d’aquesta manera, el lector es forma mentalment les situacions que protagonitza el nàufrag.

Amb el seu virtuós estil, García Márquez crea un pressentiment d’un tràgic fat en els primers capítols de l’obra que s’estén del protagonista als lectors. Les referències al naufragi de la pel·lícula El motín del Caine i les contínues descripcions dels companys de tripulació són recursos per crear la sensació que alguna tragèdia tindrà lloc en breu. Però no hem de deixar de banda mai que es tracta del relat d’una història real, així que aquests mitjans literaris no són més que la plasmació d’una macabre ironia que la vida se’ls presenta als mariners del destructor. El fet que Velasco pressenti la tempesta i, sobretot, que es disposi a deixar la Marina un cop torni a casa suposa un asteisme tan esfereïdor que l’empatia amb el lector és immediata.

El procés d’identificació amb el protagonista és constant. El lector sap que Velasco està viu, que acabarà sobrevivint la dura situació que afronta durant deu dies al mar, però, tot i així, la preocupació i el patiment vers el mariner acompanya sempre a qui llegeix el relat. Se n’acabarà sortint? Realment pot superar aquestes nefastes circumstàncies? Aquestes preguntes es creuen per la ment dels lectors i el no agafa molta força, malgrat saber que la resposta és afirmativa.

Ni la gana, la set, els raigs de sol, la son, els taurons, les gavines, la ferida al genoll, la febre, la desesperació, la soledat, les al·lucinacions aconsegueixen batre Velasco, però tampoc assoleixen que el lector decaigui i deixi de confiar en el nàufrag. Si es tractés d’una obra literària de ficció, podríem associar la final supervivència del protagonista amb les forces que el lector, empàtic, li envia des de la distància. Emperò, es tracta d’una història real i, doncs, el feliç desenllaç rau en l’heroïcitat de Velasco. Ell vol treure importància a la proesa assolida dient que “el heroísme, en mi caso, consiste exclusivamente en no haberme dejado morir de hambre y de sed durante diez días”, però precisament haver aconseguit vèncer la mort el converteix en un personatge equiparable als semidéus de la mitologia clàssica.

Luis Alejandro Velasco era un noi de vint anys quan va convertir-se en “un náufrago que estuvo diez días a la deriva en una balsa sin comer ni beber, que fue proclamado héroe de la patria, besado por las reinas de la belleza y hecho rico por la publicidad, y luego aborrecido por el gobierno y olvidado para siempre”. Els darrers tres capítols del relat demostren la vigilància a la qual Luis Alejandro va veure’s sotmès des del primer moment que va trepitjar terra de nou, i també les conseqüències que van suposar-li el ressò de la seva història.

Aleshores Colòmbia estava dirigida per la dictadura militar de Gustavo Rojas Pinilla (1953-1957). El anys d’autoritarisme de Rojas Pinilla fou una època convulsa que estigué marcada per la violència i la censura. Com en la majoria dels governs i, sobretot tractant-se d’una dictadura, Rojas Pinilla volgué que la versió oficial del que havia succeït amb el destructor no perjudiqués la imatge externa i interna del país, el govern i el president de la República. La primera versió de la història que donaren les autoritats donava la causa del naufragi a una brutal tempesta, encara que els meteoròlegs de l’època ho desmentiren. Amb la sortida a la llum de les catorze entregues d’El Espectador va acabar sabent-se que l’enfonsament de l’embarcació va ser per raó de sobrepès i per càrrega de contraban, il·legalitats que perjudicarien greument la imatge de l’armada colombiana. Endemés, el govern s’aprofità de la imatge d’heroi de Velasco per proclamar discursos patriòtics al·ludint al nàufrag com un model a seguir. Aquestes evidents estratègies del poder no només no van agradar a Velasco sinó que van provocar-li la necessitat d’explicar la veritat i, per això, va dirigir-se a la redacció d’El Espectador disposat a comentar cada un dels detalls d’aquell fatídic viatge.

La censura resulta un aspecte fonamental per entendre les conseqüències que esdevingueren de la publicació del relat de Velasco i, per tant, de la transgressió dels seus límits per part d’un valent García Márquez i El Espectador. Les represàlies consistiren en el tancament d’El Espectador, l’exili forçat i eminentment injust de García Márquez i la fama d’enemic de la dictadura, i el desterrament del món mediàtic d’un heroi. Velasco va deixar de ser un reclam publicitari, després d’haver guanyat una fortuna important protagonitzant anuncis de rellotges o sabates, objectes que tingueren un destacat significat durant el seu naufragi. Verbigràcia, el rellotge li feu companyia perquè l’ajudà a no perdre el concepte del temps, però també aguditzà la seva desesperació perquè el feia està pendent de l’hora en tot moment.

García Márquez, en alguna ocasió, manifestà que “hay libros que no son de quienes los escriben, sino de quienes lo sufren”, en una clara al·lusió a Relato de un nàufrago. Certament, aquest relat escrit en primera persona deixa molt clar que el protagonista és Luis Alejandro Velasco i no el periodista i escriptor. D’aquí se’n desprèn l’excel·lència periodística, ja que el Gabo aconsegueix deixar petjada només indirectament, és a dir, mitjançant una brillant redacció, però que en cap moment eclipsa la història, sinó que ajuda que sigui més comprensible i, fins i tot, més emotiva.

La força de la naturalesa humana és un dels temes cabdals de l’obra. Velasco aconsegueix sobreposar-se tot i els irremeiables alts i baixos que pateix. La sensació que podria haver evitat la seva tràgica situació el martiritza en un principi i el desig de morir que manifesta poc abans d’arribar a terra ferma l’afecten emotivament parlant, però acaba imposant-se l’esperança i les forces per lluitar per la vida.

En definitiva, és un relat molt humà. La narració en primera persona atrapa de manera brillant als lectors, que en algun moment poden perdre l’esperança que Luis Alejandro se salvarà, tot i saber molt bé el desenllaç final, ja que les circumstàncies per les quals passa el protagonista només les pot superar un autèntic heroi. La història del nàufrag colombià ens recorda a Robinson Crusoe i, ja fora de la literatura, ens fa pensar directament en altres casos similars que també han tingut ressò en els mitjans de comunicació. Ens referim, per exemple, al darrer cas de tres adolescents que van ser rescatats per un tonyinaire a l’Oceà Pacífic després de passar cinquanta dies en un bot a la deriva. Els joves tenien a favor la companyia, però van haver de saber sobreviure cinc vegades més que Velasco a base de l’aigua de la pluja, cocos que duien del dia que van embarcar, peix cru i una gavina.

La importància a nivell periodístic del reportatge de García Márquez rau en el fet que va descobrir una veritat que les autoritats del país van voler tapar. Els periodistes tenen la missió d’explicar els fets tal com són, sense floritures ni subjectivitats. Emperò, cal preguntar-se si aquesta història és del tot certa. Això sempre quedarà a l’aire, sense resposta cent per cent segura. Tot indica que la segona versió de la història és la que publicà El Espectador, ja que, certament, Velasco va fer diners amb la versió oficial i el que realment el va perjudicar va ser donar a conèixer la seva veritat.

Les lliçons que cal treure del relat del nàufrag és que cal aprofitar i saber valorar la vida. I també és essencial preguntar-se què hauria fet un mateix en una situació similar. Com diria García Márquez: “La vida no es sino una continua sucesión de oportunidades para sobrevivir.”