Benvolgut Sr. Pons,
Acabo de fer un examen de teoria periodística. He passat tot el cap de setmana estudiant les diferents tipologies de notícies; què són i quins són els gèneres informatius, interpretatius o híbrids, l’ètica; les qualitats i els compromisos que ha de tenir tot aquell que vol ser reconegut com a periodista... He après tots els elements que teòricament descriuen aquest professional i la seva tasca, però la percepció al carrer és força contrària. Doncs, on són els tòpics?
La literatura i el cinema, i cada vegada més la televisió, han difós molts tòpics referents a diferents professions. És el cas també del periodisme. Aquests estereotips han perjudicat la imatge i la feina dels mestres de la comunicació de tal manera que actualment ser periodista s’acostuma a relacionar amb un perfil de professional poc positiu.
L’ètica i la deontologia dels periodistes queden molt en entredit en les pel·lícules i novel·les literàries, i això ha calat de forma molt eficaç en l’audiència. Els comunicadors són vistos, fora de la seva professió, com persones que tenen altres interessos aliens als que tradicionalment han tingut els periodistes. És a dir, el públic ens veu més preocupats, per exemple, a voler enriquir-nos que no a exercir el servei social que caldria que els mitjans de comunicació realitzessin. El clixé de la “poca professionalitat” perjudica greument la professió i eclipsa tots aquells magnífics comunicadors que ofereixen un periodisme impecable i de qualitat.
En aquesta mateixa direcció, la parcialitat apareix també com un tòpic característic dels mitjans de masses. És cert que darrere de les empreses de comunicació hi ha interessos que filtren les informacions que apareixen publicades i que les ideologies d’aquests mitjans es plasmen en els titulars i les orientacions de les notícies. Però considero que la riquesa de punts de vista és interessant i, sobretot, necessària. Això no obstant, evidentment, aquesta diversitat de perspectives no pot, en cap cas, faltar a la veritat i a l’honestedat.
Acabo de fer un examen de teoria periodística. He passat tot el cap de setmana estudiant les diferents tipologies de notícies; què són i quins són els gèneres informatius, interpretatius o híbrids, l’ètica; les qualitats i els compromisos que ha de tenir tot aquell que vol ser reconegut com a periodista... He après tots els elements que teòricament descriuen aquest professional i la seva tasca, però la percepció al carrer és força contrària. Doncs, on són els tòpics?
La literatura i el cinema, i cada vegada més la televisió, han difós molts tòpics referents a diferents professions. És el cas també del periodisme. Aquests estereotips han perjudicat la imatge i la feina dels mestres de la comunicació de tal manera que actualment ser periodista s’acostuma a relacionar amb un perfil de professional poc positiu.
L’ètica i la deontologia dels periodistes queden molt en entredit en les pel·lícules i novel·les literàries, i això ha calat de forma molt eficaç en l’audiència. Els comunicadors són vistos, fora de la seva professió, com persones que tenen altres interessos aliens als que tradicionalment han tingut els periodistes. És a dir, el públic ens veu més preocupats, per exemple, a voler enriquir-nos que no a exercir el servei social que caldria que els mitjans de comunicació realitzessin. El clixé de la “poca professionalitat” perjudica greument la professió i eclipsa tots aquells magnífics comunicadors que ofereixen un periodisme impecable i de qualitat.
En aquesta mateixa direcció, la parcialitat apareix també com un tòpic característic dels mitjans de masses. És cert que darrere de les empreses de comunicació hi ha interessos que filtren les informacions que apareixen publicades i que les ideologies d’aquests mitjans es plasmen en els titulars i les orientacions de les notícies. Però considero que la riquesa de punts de vista és interessant i, sobretot, necessària. Això no obstant, evidentment, aquesta diversitat de perspectives no pot, en cap cas, faltar a la veritat i a l’honestedat.
Quant al percentatge d’homes i dones professionals de la comunicació, la imatge que transmet la ficció cinematogràfica i literària és d’una gran majoria de periodistes del sexe masculí. Sincerament, no conec la realitat d’una redacció d’un diari, però a la televisió i la ràdio s’aprecia una divisió per gèneres força equitativa. Contràriament al cinema, la meva realitat universitària em mostra una important inclinació cap a la majoria femenina respecte de la masculina. A la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB hi ha un clar domini d’alumnes-noies que alumnes-nois.
Dins de les especialitzacions del periodisme, ‘Esports’ i ‘Cultura’ són les seccions més damnejades. Se sol pensar que els periodistes esportius són menys periodistes que la resta, però no tenen en compte que han obtingut la llicenciatura d’una mateixa carrera. Conec futuribles professionals de la comunicació esportiva i em mereixen el mateix respecte que els companys que volen dedicar-se al periodisme d’investigació o a fer corresponsalies a l’estranger. Encara em toca més de prop la percepció negativa que algunes persones tenen dels periodistes que treballen a l’àrea de Cultura, perquè és la part del periodisme que més em crida l’atenció a mi, que tinc una vocació humanista, com ja et vaig comentar al llarg de la primera carta.
Un darrer clixé que ha establert el cinema és el periodista com aquella persona solitària, sense família o, si més no, amb una situació familiar complicada. Aquest tòpic no el puc ni corroborar ni desmentir. Crec recordar que en un moment de la conferència que oferí fa uns mesos a la meva facultat va reconèixer que la professió de periodisme va perjudicar la relació amb la seva família. És un assumpte que em preocupa. Vull ser periodista, però també vull disposar d’una llar, d’una família. Suposo que aquí rau el fet que diguin que el periodisme s’exerceix les vint-i-quatre hores al dia, els set dies de la setmana i els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any.
En referència a la sisena carta de Cartes a Clara, vostè explica que un dels tòpics del periodisme és el fet de considerar-lo la millor feina del món. Aquesta visió és més aviat dins de la professió perquè, com ja he anat dient al llarg d’aquesta carta, els estereotips apunten a veure, el periodisme, com la pitjor feina del món. És evident que jo no ho crec així, sinó seria molt contradictori que cursés periodisme. Considero que no es valora la dificultat dels estudis ni la funció social que fem els periodistes, perquè qui critica aquesta professió també la consumeix.
Cordialment,
Alba Mora
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada