PERIODISME: UN MÓN AMB DUES CARES

TÍTOL: Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo
AUTOR: KAPUŚCIŃSKI, Ryszard (Edició de Maria Nadotti)
ANY: 2002
EDITORIAL: Editorial Anagrama, S.A.
PÀGINES: 128
PREU: 6 €






a

Gabriel García Márquez exposà en la seva autobiografia Vivir para contarla, publicada l’any 2002, que el periodisme és el millor ofici del món. Han estat molts els periodistes que han fet d’aquesta tesi una realitat, però d’entre ells en destaca el doctor honoris causa per la Universitat de Varsòvia Ryszard Kapuściński. Nascut a Polònia ara fa setanta-vuit anys, Kapuściński fou el reporter de guerra per excel·lència. Convisqué entre la fam i la misèria, amb l’únic objectiu de fer conèixer la veritat d’una part del món tan desconeguda com Àfrica, i es convertí en l’autèntica veu dels oblidats, dels no escoltats.

Los cínicos no sirven para este oficio (2002) recull tres converses que el periodista polonès mantingué en tres situacions diferents: un congrés, una entrevista i un cara a cara amb el crític d’art John Berger. Aquesta ressenya se centrarà sobretot en la primera d’elles per ser-ne la que ens toca de més a prop.

El terme periodisme (i similars) no apareix, en cap dels diccionaris i enciclopèdies principals en llengua catalana o castellana, relacionat al concepte de veritat. Tanmateix, el bon periodisme i el dolent es diferencien, precisament, en el grau de veritat que cada un d’ells inclou. En aquest sentit, Kapuściński alerta que actualment l’ofici de periodista ha canviat la seva finalitat original de difondre la veritat i l’ha substituït per la de produir espectacle. El periodisme, en definitiva, ha passat a ser un gran negoci dirigit per empresaris, dins del qual els mitjans de comunicació es preocupen més per competir entre ells que per explicar la realitat dels fets. S’ha eliminat, en conseqüència, la figura d’un dirigent experimentat en l’àmbit periodístic amb la possibilitat d’aconsellar i mirar pel bé de la professió.

Pel reporter polonès, un bon periodista hauria de ser exigent, capaç de renovar els seus coneixements constantment, amant de la seva professió i, per sobre de tot, humà. Les males persones no poden formar part d’aquest ofici (d’aquí el títol del llibre que ens ocupa). Certament, es necessita complicitat, ètica, saber els nostres límits, encara que això no ens pot dur mai a l’alteració o ocultació de la realitat. D’aquesta manera, Kapuściński proposa altres formes d’extreure informació, passant a ser l’observació, així doncs, una capacitat fonamental pel periodista.

D’altra banda, que dins del periodisme realitat i ficció siguin dues cares de la mateixa moneda és malauradament una evidència, que hauria de preocupar tant a professionals com a consumidors però, en especial, a futurs comunicadors: està en les seves mans poder redreçar la situació. Caure en la mentida és fàcil, molt fàcil. La pressa és un dels motius principals, però també ho són la incertesa, les dificultats per trobar la veritat o interessos econòmics i ideològics dels mitjans. El gran problema és si aquesta mentida és fruit de la manipulació intencionada. És imprescindible saber, tant per aquells que comencen com pels que ja fa temps que s’hi dediquen, que el periodisme no ha de crear la història, sinó explicar-la a mesura que es desenvolupa.

Agafant com a referència la frase “El nostre problema no és la ignorància; és tan sols que sabem massa coses que no són veritat.”, de Josh Billings, humorista del segle XIX, podem aplicar-ho al pensament de Kapuściński quan afirma que la televisió, la ràdio i la premsa es dediquen, cada vegada més i de manera més preocupant, a donar-ho tot fet als receptors, sense deixar que aquests puguin descobrir el rerefons de les informacions que li són transmeses. L’espectador, oient o lector interessat en conèixer el món on viu, per tant, haurà d’investigar per si mateix, si la situació dels mitjans de comunicació continua escollint les notícies per altres raons que no la voluntat de donar llum a la veritat. Malgrat tot la responsabilitat d’investigar, analitzar i donar a conèixer la realitat hauria de recaure sobre els professionals de la comunicació.

No es pot acabar aquesta reflexió sense fer esment de la censura. Aquesta eina ha estat usada al llarg de la història per grans caps de poder que volien adaptar-la, disfressar-la de tal manera que ells en sortissin beneficiats. Per contraposició, trobem la llibertat d’expressió, un bé molt preuat però, en algunes ocasions, també mal usat. Aquest dret humà no pot substituir, en cap cas, el respecte i la capacitat d’empatia. En fi, la veritat és un bé menyspreat per una gran part del periodisme. S’ha de lluitar contra aquesta realitat i reconvertir aquesta professió en, com deia García Márquez, la millor del món.